Misc 01/08/2013

Adéu a la classe mitjana

La Lliga es converteix en una competició exportadora i s'allunya de la Premier i la Bundesliga

Albert Llimós
4 min

BarcelonaLa classe mitjana està desapareixent. No es tracta d'una afirmació de la secció d'economia -encara que també ho podria ser-, sinó la realitat d'una lliga de futbol que cada cop està més polaritzada. No és culpa de la crisi, sinó d'un model que accentua la bipolaritat d'un campionat i empobreix els clubs de mitja taula. Mentre Barça i Madrid mantenen la supremacia a Europa, la resta d'equips espanyols, ofegats per deutes insostenibles, es veuen obligats a vendre els seus jugadors franquícia.

Catorze futbolistes han emigrat aquest estiu al Regne Unit. Sis a la Serie A italiana. I el Mònaco s'ha nodrit amb quatre jugadors provinents de la lliga espanyola. L'Atlètic de Madrid ha perdut el seu referent, Falcao, per 60 milions. Higuaín, Albiol i Callejón jugaran al Nàpols de Rafa Benítez. Fernando Llorente ha deixat orfe l'atac de l'Athletic per vestir la samarreta del Juventus. El City s'ha gastat més de quaranta milions en els sevillistes Navas i Negredo. Però la llista és extensa: Thiago, al Bayern Munic; Adrián, del Betis al West Ham; Luis Alberto i Iago Aspas, al Liverpool; Joel Robles i Deulofeu, a l'Everton; Joaquín i Munua, al Fiorentina; Pozuelo, Cañas i Amat, al Swansea. I altres de més exòtics, com Barrada, que ha marxat a Abu Dhabi, o Tino Costa, a Moscou.

Fuga de talent

Aquest estiu hi ha hagut un èxode massiu que ha afeblit els clubs que lluiten per entrar a Europa. El fenomen, a l'espera que es resolguin casos com el de Roberto Soldado i Gareth Bale, deixa unes xifres impactants. El balanç entre vendes i compres de jugadors a la lliga espanyola és de 120 milions positius. S'ha venut molt més del que s'ha gastat. Radicalment diferent és la situació de la Premier, on el flux deixa 318 milions negatius. Al Regne Unit es gasta molt més del que es ven. La irrupció d'un magnat rus al Mònaco i els diners qatarians del PSG han suposat una inversió de 188 milions a França. Alemanya i Itàlia també gasten més del que venen: 46 milions a la Bundesliga, 42 a la Serie A. Però és que lligues com la d'Ucraïna, Rússia i Turquia també són clarament importadores.

La Premier ha estat capaç de gastar-se més de 300 milions pràcticament sense cap moviment de dos dels grans, el Manchester United i l'Arsenal. Fins i tot el Chelsea ha fet un dispendi mesurat, amb la incorporació d'André Schürrle com a gran moviment d'aquest juliol. A l'altre costat de la balança, el Manchester City, gran dinamitzador del mercat. A diferència d'Espanya, però, els clubs modestos del Regne Unit tenen capacitat per invertir sumes notables de diners. L'onzè classificat de la Premier, el Norwich, s'ha gastat 28 milions d'euros. La Bundesliga té, en canvi, un model de creixement diferent, molt més moderat i sostingut. El recent campió de Copa i subcampió d'Europa, el Borussia Dortmund, ha gastat menys diners -sempre tenint en compte el diferencial entre vendes i compres- que quatre equips: Schalke, Mönchengladbach, Hoffenheim i Wolfsburg. El límit entre la classe alta i la classe mitjana és difús.

La realitat del mercat de compravenda d'aquest estiu exemplifica els resultats d'un informe de l'auditora Deloitte de la temporada 2011-2012. L'estudi va determinar que la Premier va obtenir uns ingressos de 2.900 milions d'euros, un 16% més que la temporada anterior. La segona competició va ser la Bundesliga, amb 1.900 i un 7% de millora interanual. Per darrere, la Lliga, amb 1.800 i un creixement del 3%. El més preocupant de la xifra és que el 56% del volum total d'ingressos prové dels dos grans equips, Barça i Madrid. A Espanya els equips estan ofegats i han de vendre, mentre que la Premier -tot i els deutes, concentrats fonamentalment en els clubs dels grans magnats- continua gastant sense fre i la Bundesliga es consolida com a segona gran competició continental.

El model del futbol espanyol facilita el distanciament entre els dos grans i la resta d'entitats. No hi ha competivitat i es permeten temporades amb 100 punts del campió. En l'última dècada, per exemple, la Lliga ha tingut tres guanyadors: sis campionats per al Barça, tres per al Madrid i un per al València. A la Premier ja són quatre els equips que han aixecat el títol, i a Alemanya cinc. A la Bundesliga la classe mitjana pot donar la sorpresa i destronar el totpoderós Bayern. Al Regne Unit, en canvi, hi ha més diversitat entre els conjunts d'elit.

Un element que accentua aquesta diferència és el repartiment televisiu. Un exemple. Barça i Madrid cobren gairebé 150 milions d'euros pels drets de televisió. El pitjor dels equips de la Lliga en rep una desena part. La diferència és abismal. A la Premier, aquesta última campanya el Manchester United va endur-se 71 milions en concepte de drets televisius. El Queens Park Rangers, que va baixar de categoria, va cobrar 46 milions. A Alemanya, el Bayern Munic va ingressar 33 milions i l'Eintracht Braunschweig 16,5.

La televisió, però, no és l'única causa d'aquesta situació. La crisi ha eliminat pràcticament la totalitat de les ajudes públiques als clubs. Molts camps han deixat de ser fortins inexpugnables pels preus desorbitats de les entrades (a Espanya la mitjana supera els 50 euros, 30 euros a la Bundesliga).

Tot i que el treball de base permet que els clubs encara siguin competitius, la Lliga perd força. Sense classe mitjana, l'horitzó s'ennegreix.

stats