Una esponja entranyable

Encara no tinc clar si Bob Esponja és una sèrie d’animació per a nens o per a adults. Darrere dels arguments aparentment simples de cada capítol, un sempre té la sensació que els guionistes han volgut anar més enllà i moltes vegades hi podem llegir una crítica de la societat en què vivim. L’únic que sé del cert és que té un efecte hipnòtic en els grans i, especialment, en els petits. M’agrada reivindicar aquesta sèrie perquè durant un temps semblava que estava de moda mostrar-s’hi en contra. Els seus detractors sempre l’han considerat un subproducte i han argumentat que Bob Esponja és un personatge imbècil que no pot ser un model de conducta per a cap nen. Els models de conducta han de ser els pares, no els dibuixos animats. Segurament són els mateixos que es declaren fans de Bola de drac o de Tom i Jerry. N’hi ha d’altres que defensem l’humor absurd, transgressor i també innovador de l’esponja més diferent de totes. Un capítol de Bob Esponja sempre et sorprèn i no et deixa indiferent. Ja fa temps que a Clan TVE no paren d’emetre Bob Espoja a totes hores i enganxar-s’hi és inevitable. L’entranyable Bob és un tros de pa però té l’estranya habilitat de ficar-se en tota mena de problemes. És un antiheroi que sovint frega el patetisme. És una mena de perdedor, molt immadur, però amb el cor noble. I penso que això és el que el fa tan atractiu. Les bones persones ens interessen encara que siguin una esponja groga amb pantalonets marrons, camisa blanca i corbata vermella. Encara hi ha esperança. A més, tot sovint la sèrie exalta els valors de l’amistat i això també és un punt a favor seu. Cal ser molt bo per ser amic del tòtil Patricio. I per compensar tan bonisme, els guionistes hi contraposen l’amargor de Calamardo o l’avarícia del Señor Cangrejo. Aquest últim, val a dir-ho, ens recorda el Sr. Burns dels Simpson. La cara més grotesca del capitalisme salvatge i fenici. Una sèrie infantil que no ho és tant mal que els hi pesi als seus detractors.

L’enfonsament premeditat de TVE. Estem davant la pitjor temporada de TVE. Han fracassat en la majoria d’estrenes i el que és pitjor és que els fiascos han debilitat les coses que sí que funcionaven com Cuéntame o Águila Roja. Només MasterChef es manté ferm enmig de l’enfonsament general, i jo afegiria que quasi definitiu, de la televisió pública espanyola que encara paguem tots. Això ja costarà molt d’aixecar i no estem tan lluny de veure com La 1 passa a ser la quarta o cinquena opció de molts espectadors espanyols. A Catalunya, ja fa temps que ho és. Cal felicitar els gestors de l’ens, perquè han aconseguit el seu objectiu: ensorrar una cosa que funcionava per presentar la privatització com l’única solució viable. Telemadrid 2. Quines coses. Però estigueu tranquils perquè Bertín Osborne està a punt d’estrenar-hi programa i també anuncien el retorn de Vídeos de primera. Renovar-se o morir.