La unió bancària es queda a mitges

Brussel·lesDesprés d’un estira-i-arronsa que ha fet perillar fins a l’últim moment que s’aprovés, el Parlament Europeu ha donat aquesta setmana el vistiplau definitiu a la segona pota de la unió bancària, el mecanisme de resolució únic, que servirà per salvar o liquidar entitats que facin fallida. El mecanisme de resolució se suma a la primera pota ja aprovada, el supervisor únic europeu, un rol que exercirà el Banc Central Europeu. Són dos dels tres pilars de l’ambiciós projecte de la unió bancària que Alemanya s’ha encarregat de suavitzar convenientment per no treure poder de decisió als estats membres.

Deixant de banda que l’ambició inicial del projecte s’ha quedat a mig camí, segurament la principal decepció de la unió bancària és l’ajornament sine die del tercer pilar, el sistema comú que havia de garantir els dipòsits bancaris dels ciutadans europeus. Brussel·les havia proposat mesures per harmonitzar els sistemes de garanties de dipòsits bancaris entre els estats membres fins a aconseguir que es creés un gran fons europeu de garanties.

Amb aquest procediment es volia evitar fugues de capitals i garantir els diners dels clients fins i tot quan un estat passi per una crisi de deute. Però a Angela Merkel la idea de comunitaritzar la garantia de dipòsits li sembla anar massa lluny i, de moment, el projecte ha quedat aparcat, de manera que la unió bancària no es podrà completar. Tot i això, els dos pilars que s’han impulsat fins ara suposen un avenç important per a la UE. Aquestes són les principals característiques de la unió bancària pactada.

Capítols tancats

La UE ja ha aprovat el supervisor únic i el mecanisme de resolució

La primera pota de la unió bancària, la creació d’un supervisor bancari únic, es va aprovar el setembre de l’any passat i aquest 2014 ja serà una realitat. A la tardor el BCE assumirà el paper de supervisor de la banca. La segona pota, el mecanisme únic de resolució bancària, s’ha aprovat aquesta setmana al Parlament Europeu després de mesos d’intenses negociacions. L’Eurocambra s’oposava a les rebaixes que havien imposat els estats al projecte inicial de la Comissió Europea, cosa que va retardar l’acord.

El tercer pilar, el sistema europeu comú de garantia de dipòsits, ja no és a l’agenda. Berlín es nega a la idea que els bancs alemanys acabin pagant pels bancs d’altres països. A canvi de renunciar al sistema europeu de garantia de dipòsits, els estats membres i el Parlament Europeu han aprovat normes per reforçar les garanties bancàries de cada país. Entre les novetats, destaca la reducció de 20 a 7 dies el termini de pagament als clients de les entitats en cas de fallida.

Fons de resolució

La UE tindrà una caixa comuna per salvar bancs

Es tracta d’una guardiola comuna que, quan estigui completada, el 2023, tindrà 55.000 milions d’euros i servirà per pagar reestructuracions bancàries en futures crisis. En una primera fase, hi haurà un fons a cada estat membre i, en una segona fase, el fons serà comú. El problema del fons és que els diners previstos són insuficients per fer front a una gran crisi bancària com l’actual. Només els bancs espanyols ja han rebut 41.000 milions d’euros.

El més destacat és que els diners del fons els aportaran els bancs. És una eina tècnicament molt complexa però amb una filosofia molt senzilla: que els ciutadans no paguin pels excessos de les entitats. En la crisi actual, els rescats bancaris s’han pagat principalment amb diners públics. La nova norma estableix que, en el futur, els estats només hi posaran diners com a últim recurs.

Liquidació d’entitats

La UE podrà decidir el tancament de bancs en futures crisis

El mecanisme de resolució bancària servirà per determinar en quines condicions s’han de reestructurar bancs que tinguin problemes i si una entitat a punt de fer fallida pot rebre diners o, per contra, s’ha de liquidar. Es crearà un consell de resolució que podrà prendre decisions en qüestió d’hores. L’última paraula a l’hora de liquidar un banc la tindran els estats membres i no la Comissió Europea, com havia proposat Brussel·les.

Un únic supervisor limitat

El BCE supervisarà els 130 grans bancs europeus

El paper de vigilant dels bancs l’assumirà el Banc Central Europeu, que s’estrenarà a finals d’any fent una nova ronda de proves d’esforç als bancs. Això sí, el supervisor només vigilarà unes 130 entitats de les 6.000 que hi ha a la UE. Seran les 130 entitats més grans, les considerades sistèmiques. És a dir, les que poden enfonsar tot el sistema si fan fallida.

Unió descafeïnada

El projecte inicial queda aigualit per la falta de consens

Les dues potes aprovades de la unió bancària són una versió descafeïnada de la proposta inicial que havia fet la Comissió Europea. Alemanya ha anat imposant les seves tesis per evitar cedir massa poder en favor de Brussel·les. Entre les rebaixes que ha imposat Berlín destaca que l’autoritat màxima per liquidar bancs no l’exercirà l’executiu comunitari sinó que els governs es reserven el dret de decidir en última instància. Alemanya també ha aconseguit que només els bancs sistèmics estiguin sota la supervisió europea. D’aquesta manera, les caixes d’estalvis regionals alemanyes queden fora de la lupa comunitària.

Pas important

Els dos pilars aprovats de la unió bancària són un gran avenç

Sense el sistema comú de garanties de dipòsits, la unió bancària es quedarà a mitges. Però tot i les mancances, les dues iniciatives aprovades suposen un pas endavant decisiu en la integració financera dels països europeus. El projecte de la unió bancària es va llançar el juny del 2012, en plena crisi del deute. En només dos anys -un temps curt tractant-se de directives europees complexes- els estats membres i el Parlament Europeu s’han posat d’acord per vigilar millor els bancs i comunitaritzar eines financeres que fins ara eren polítiques estatals.

Abans de la crisi, un pas així era simplement inimaginable. Sense la crisi, els governs de la UE no haurien cedit ni una mil·lèsima de sobirania en qüestions financeres. La nova unió bancària servirà per tenir més controlades les entitats i evitar que cometin excessos. I servirà també per trencar el vincle entre el deute sobirà i el deute privat. En definitiva, la unió bancària intenta corregir els errors que han conduït a la crisi més greu de la història de l’euro.