ANÀLISI
Misc 16/12/2013

El paper de les elits catalanes en les caixes d'estalvis

Quan tenim marge de decisió hem de mostrar al món que fem les coses millor

Gerard Padró I Miquel
3 min

Catedràtic d'economia, London School Of EconomicsAl juny, el reverend metodista britànic Paul Flowers va dimitir del seu càrrec com a president del Co-op Bank, una institució bancària amb més de 4,7 milions de clients, la qual cosa va provocar gran consternació. La raó és un fet curiós: el senyor Flowers no en té ni idea de finances en general ni de les del banc que presidia en particular. Això va quedar demostrat quan va fer el ridícul en la comissió d'investigació oberta sobre un forat negre de 1.500 milions de lliures descobert al seu banc. Responent a les preguntes, el senyor Flowers es va equivocar per bastants múltiples en la mida del banc i va ser incapaç de descriure'n cap de les operacions importants. Finalment, va reconèixer que la seva formació bancària es limitava a haver treballat en una oficina, feia més de trenta anys, mentre estudiava teologia.

Els britànics ara es pregunten: com és possible que l'autoritat supervisora del sistema bancari britànic (FSA) permetés que un personatge sense coneixements mínims esdevingués el president d'un banc d'aquestes dimensions? Un cop d'ull a les activitats del senyor Flowers és informatiu. A més de reverend, el senyor Flowers ha ocupat una llarga llista de posicions polítiques tant a escala local com regional. De fet, és a causa d'aquesta experiència que va aconseguir la seva primera poltrona al consell del Co-op Bank. I d'aquí va accedir a una presidència que va fer servir per augmentar la seva influència dins els cercles del partit laborista, ben cimentada amb donacions i préstecs favorables del banc al partit.

El que ha esfereït la societat britànica era una pràctica comuna a les caixes d'estalvis de casa nostra. Als consells de les caixes hi havia d'haver representants dels impositors, de les institucions locals i d'altres col·lectius. Però no va ser prioritari assegurar-se que consellers i presidents tinguessin una mínima competència en finances. Sense anar més lluny, el 2004, certa caixa catalana que ara és part de Bankia va nomenar com a president un prohom que segons el seu currículum és floricultor. No sembla un cas gaire allunyat del de Flowers.

Mirat des d'aquest punt de vista potser no ens hem de sorprendre gaire del desastre generalitzat en la gestió de caixes d'estalvis en tot el territori de l'estat espanyol quan va arribar l'apocalipsi del totxo. Davant del panorama, un es pot preguntar si una mica més o menys de coneixements econòmics o financers als consells i presidències hauria marcat diferència. La resposta és que sí.

Els resultats de la recerca

Els professors Luis Garicano i Vicente Cuñat, de la London School of Economics, han investigat aquesta qüestió. Pensen que les caixes que van tenir presidents sense estudis de postgrau, sense experiència en el sector financer i que tenien càrrecs polítics al seu currículum van presentar uns balanços significativament pitjors, de fins a un 40% més de préstecs problemàtics que la mitjana.

Va haver-hi, doncs, caixes serioses en les quals els elements de la societat civil que seien als consells van mantenir la independència i van protegir els diners dels dipositants. I d'altres en les quals polítics de poc nivell van colonitzar el consell i la presidència i han deixat forats ben negres. Com que la gran majoria de caixes eren institucions locals i, per tant, reflectien el rigor i la independència de la societat civil del lloc, val la pena mirar quin va ser el comportament de les caixes catalanes i comparar-les amb la resta de l'estat espanyol. No en sortim ben parats.

A Catalunya només un 35% de les caixes tenien un president amb formació de postgrau, exactament igual que a Espanya. Un 52% dels presidents catalans i el 30% de consellers tenia lligams polítics, mentre que a Espanya eren el 62% i 45%, respectivament. Finalment, a Espanya un minso 33% dels presidents tenien experiència financera i a Catalunya només en tenien un pobríssim 27%. El conjunt d'aquestes dades ens diu que no hi ha cap diferència estadísticament rellevant entre un costat i l'altre de l'Ebre. Vist el cas desastrós de CatalunyaCaixa potser no ens hem de sorprendre.

Els que creiem que les elits polítiques espanyoles són desastroses hauríem de donar-nos per al·ludits. Les elits catalanes, pel que fa a les caixes, s'han portat igual. Les excuses habituals no tenen rellevància: cap llei espanyola impedeix nomenar com a president d'una caixa una persona competent i sense lligams ni deutes polítics. Quan tenim marge de decisió, potser que mostrem al món que realment fem les coses millor. El dia que ens alliberem de les cotilles de l'Estat suposo que voldrem un futur digne per a tothom, i no només per al senyor Flowers amb barretina.

stats