Publicitat
Publicitat

SANT JORDI 2014, UN DIARI D’ESCRIPTORS

Procediment administratiu

La cua era ben llarga. I això que havia matinat i havia arribat a l’administració d’Hisenda pocs minuts després de l’horari d’obertura. Em vaig fixar des d’un principi en l’home que era davant meu. No tenia pinta d’advocat ni de gestor. Tampoc d’un contribuent habitual com jo. Per resumir-ho amb una sola paraula: el seu aspecte era amenaçador. Era enorme. Vaig calcular que passava del metro noranta d’alçada i els cent vint quilos de pes. Qualsevol hi discutia. Duia una jaqueta blanca, camisa negra, pantalons texans i ulleres de sol, tot i que feia núvol. Amb els seus dits grans i gruixuts agafava un mòbil que contínuament sonava. L’home cridava a qui fos que truqués, amb males maneres. Jo no entenia res perquè parlava en un idioma estranger. Quan no feia servir el mòbil, mastegava un xiclet i obria molt la boca, mirant-ho tot amb cara de fàstic.

Potser estava distret amb la bèstia que tenia al davant; el cas és que, abans d’adonar-me’n, ja l’estaven atenent. Tot i la distància que vaig deixar, per educació, podia sentir-ho tot. Va parlar en un català bastant bo, amb marcat accent estranger, això sí.

-Vinc perquè vull regularitzar la meva situació amb Hisenda. I tinc dubtes amb l’IRPF -va dir-. El meu compte corrent ha augmentat mig milió d’euros aquest any i suposo que haig de declarar aquests ingressos, no?

-Sí, senyor -va respondre el funcionari, un home prim i de pell blanca, inexpressiu, i amb aspecte de cansat.

-El problema que tinc, i per això he vingut, és que no sé en quins conceptes posar els ingressos.

-No es preocupi. Indiqui’m com ha guanyat aquests diners i li diré quines caselles ha d’omplir -va respondre l’homenet diligentment.

L’estranger es va girar cap a mi i em va mirar de dalt a baix. Però no va semblar que li preocupés gaire la meva presència, perquè va dir sense abaixar la veu:

-Dos-cents cinquanta mil euros provenen de serveis que dono a altres immigrants residents.

-Quina mena de serveis? -va preguntar el funcionari.

-És la comissió per blanquejar els seus diners -va respondre, impertèrrit, com qui diu “avui fa bon dia” o “posi’m un cafè ben calent”.

Es va fer un silenci. Jo pensava que el funcionari trucaria als Mossos o al segurata. En canvi, va preguntar:

-És la seva feina habitual?

-Sí.

-Doncs a rendiments del treball -va indicar el treballador públic.

-Rendiments del treball. D’acord -i ho va anotar en un paperet que duia. Tot seguit-. Cent mil euros més els he obtingut amb interessos. Dono préstecs a gent, necessitada, diguem-ne. A un 25%. Aquests són els guanys d’aquests préstecs.

-Això va a rendiments del capital mobiliari -va precisar el funcionari.

L’home gras ho va anotar.

-Cent mil euros addicionals vénen d’impostos.

-Impostos? -va preguntar estranyat l’homenet, que fins ara no s’havia immutat-. Però vostè no és cap oficina de recaptació...

-No, no, esclar. Són impostos... diguem-ne de protecció. La gent que m’ho paga queda molt protegida de qualsevol incident. Seguretat, diguem-ne.

-La facilita vostè sol, aquesta seguretat? O amb més gent?

-No, no, som un equip de professionals ben coordinats i equipats.

-Rendiment d’activitats econòmiques, doncs. És tot?

-Sí... Bé, no, és que els cinquanta mil que resten no sé ben bé d’on vénen. Crec que són del joc. Pòquer, ruleta... No n’estic segur...

-Posi-ho a ingressos extraordinaris i no hi ha cap problema. El tipus mitjà no es veurà afectat.

L’estranger també ho va anotar. Acte seguit, li va donar les gràcies i se’n va anar tranquil·lament, passant pel meu costat. El vaig seguir amb la mirada fins que va creuar la porta de sortida d’Hisenda. Jo estava al·lucinat. No vaig reaccionar fins que el funcionari va alçar la veu per dir-me:

-Però vol venir o no? Li toca a vostè!

M’hi vaig apropar i, dubtant, li vaig ensenyar l’imprès que m’havia donat el gestor.

-Pot liquidar això al mostrador número dotze. Però està fora de termini. Li aplicaran una sanció de cinc-cents euros.

-Cinc-cents euros!? -vaig exclamar-. Però si l’impost és de cent!

-Sí, sí, però està fora de termini. És el que hi ha...

Desencaixat i indignat, li vaig dir:

-I tot el que ha explicat l’home d’abans... està subjecte a sanció? No ho pensa denunciar?

El funcionari va dir:

-No està fora de termini i, si ho declara, no té sanció. Una altra cosa és l’activitat que ha originat l’ingrés. D’això, eventualment, se n’ocupa el departament Legal, que és a Letamendi. El següent, sisplau...

Tornant a casa, vaig recordar la novel·la El procés, de Kafka. Josef K., el protagonista, no va voler acceptar que un procediment és només això, un procediment. I ja sabem com va acabar.