EconomistaQuan un lleó dorm a la selva no fa falta ser un caçador experimentat per saber que és millor passar de llarg que arriscar-se a despertar-lo. De la mateixa manera, la crisi del deute de la zona euro està actualment en repòs, però no del tot morta; si no vigilem, la falta de lideratges europeus acabarà desvetllant-la altre cop.
Fa pocs dies el tipus d’interès del bo espanyol a deu anys va tocar el seu nivell més baix des del 1789. És el millor exemple de com les accions i bons de tota la perifèria de la zona euro estan vivint el seu millor moment dels últims anys. Aquesta mateixa setmana el Wall Street Journal ens ha informat que els inversors japonesos s’han apuntat a la festa. Què coi està passant realment?
Doncs bé, senyors, ja ho sabem: el banc portuguès Espírito Santo acaba de fer fallida. A més, ha necessitat un rescat de diner públic de 4.900 milions d’euros, o més ben dit, un 2,5% del PIB del país. Ara aquests diners no es podran destinar a pagar ni escoles, ni hospitals, ni tan sols a finançar carreteres. De fet, els diners vindran d’un compte on es guardava la resta del que quedava del rescat que va rebre Portugal el 2012. Això té una importància relativa, perquè si no els mercats financers hi haurien posat els diners de bon grat.
La qüestió no és qui paga, sinó qui ho torna. En principi pensaríem en el contribuent, però és aquí on ve el problema. El país té un deute públic tan gran (un 132,9% del PIB, segons l’últim informe de l’Eurostat) que el pobre contribuent no ho podrà tornar mai. Si el deute ja estava en un nivell delicat, el que acaba de passar ara és més aviat la gota que fa vessar el got. L’economia portuguesa és molt feble; gairebé no ha crescut en l’última dècada i té una taxa d’inflació anual negativa: al juny els preus van baixar un 0,2%, el cinquè mes consecutiu de baixades. És a dir, per acabar-ho d’adobar el país pateix un problema de deflació.
Aleshores, com és que els inversors tenen tantes ganes de comprar deute sobirà portuguès si saben que potser els diners invertits no es tornaran? La resposta es fàcil: perquè pensen que, al final, el BCE se n’ocuparà. Si és així, ¿ho farà abans o després de fer una quitança sobre els diners invertits? Aquesta és la pregunta que començà a circular i que pot fer tremolar els mercats del deute.
Sembla que els alemanys estan d’acord que el BCE compri deute sobirà -si fa falta- per mantenir l’estabilitat de preus; però no estarien disposats a perdonar el deute de certs països, especialment Portugal i Itàlia. Grècia, que té un deute del 174% del seu PIB, és un cas a part i els socis europeus tenen un compromís específic amb aquest país després del fiasco del primer rescat. Italià té un deute del 135% del PIB, i va augmentant. A més, l’economia italiana, igual que la portuguesa, no dóna senyals d’una recuperació sòlida.
En aquestes circumstàncies s’ha de preveure la possibilitat que la senyora Merkel demani una reestructuració del deute portuguès i italià abans de deixar que el BCE comenci amb un programa de mesures no convencionals. I qui pagaria la factura? És evident, els inversors privats que en aquest moment estan comprant alegrement deute de tots dos països.
Naturalment, aquest tipus de procés no és gaire popular entre els inversors i pot deixar una llarga ombra sobre un país, com hem vist en els últims dies del cas de l’Argentina. A aquestes altures la cosa no té una solució fàcil: Alemanya sempre s’ha resistit al principi de compartir deute entre països i la postura té la seva lògica, ja que uns estats han sigut més cautelosos que altres a l’hora de gastar. Un rebrot de la crisi del deute europeu perjudicaria tothom, i això vol dir que és imprescindible fer un gran esforç per evitar que passi. Caldria que els líders europeus actuessin amb contundència i a l’altura de les circumstàncies. Si això no passa, ho pagarem tots d’una manera o altra.
