El joc no és un sector fàcil. Hi ha molts interessos i conflictes, i una concentració d’operadors que intenten controlar el negoci. Fer una llei al gust de tothom era impossible, però el que ha aconseguit el conseller Joaquín García i el seu equip és fer-hi bastant a prop. La clau, lògicament, ha estat la feina amb el sector, la humilitat i el diàleg constant. Unes eines que no es poden negar a García.
Però n’hi ha una encara de més poderosa, i és la confiança en el seu equip tècnic. Dijous va ser un dia molt especial per a la cap de servei del joc, Bàrbara Mora, que després d’una legislatura en la qual s’han enllestit importants projectes, com la llei del joc, va anunciar davant tots els representants del sector que es jubila.
Emocionada, Mora va explicar que “he passat gust” de fer feina per trobar el punt d’equilibri, gens fàcil, entre el legítim negoci, els drets dels ciutadans i sobretot d’aquells que tenen problemes amb el joc, i el paper de l’Administració. Bàrbara Mora ha estat una peça clau en la llei del joc i, més important que això, en la constatació que la funció pública juga un paper essencial en la regulació de les activitats i en l’exercici de les seves funcions, com són el control i la supervisió, no per intervencionisme gratuït, sinó per garantir que es respecten els nostres drets.
Ara que està de moda qüestionar la cosa pública i sobretot els funcionaris, el perfil i l’actitud compromesa de Bàrbara Mora mereixen el més alt reconeixement. Si ella vigila, el ciutadà i l’empresari poden estar tranquils.
Curiosament, García ha substituït un Josep Aguiló que predica liberalisme des del Twitter i que quan va ser conseller es va inventar un impost sobre els envasos que li va costar el càrrec. Bauzá és tan summament ignorant que no sap ni què significa ser liberal, ni tampoc el contrari. Va aplicar un intervencionisme absurd per quadrar els comptes que li va suposar una galtada monumental dels gegants de la distribució, que en poc temps varen matar l’impost i Bauzá hagué de sacrificar Aguiló, un altre professor universitari que, com Manera, a l’hora de gestionar els sobra ego, teoria i dogma, i els falta pragmatisme.
En el cas de Manera, mentre la crisi esclatava i l’Administració estava desbocada en la seva despesa, ell escrivia un llibre.
Lluny d’això, García ha sabut establir ponts amb tots els sectors, s’ha posat en mans dels tècnics quan ha estat necessari i ha escoltat per damunt de tot. Gràcies a aquesta habilitat, ha aconseguit fins i tot colar als petits i mitjans comerciants una llei de comerç molt més liberal del que alguns creuen.
