ENTREVISTA
Economia 20/01/2018

Ferran Bellver: “Gairebé tots els diners de l’Estat van al treball protegit, i això fomenta la segregació”

Pere Antoni Pons
5 min
Ferran Bellver: “Gairebé tots els diners de l’Estat van al treball protegit, i això fomenta la segregació”

PalmaFerran Bellver (Madrid, 1946) va ser un dels socis fundadors de l’Asociación Española de Empleo con Apoyo. També de la seva homòloga europea. El seu objectiu és la plena inserció laboral de persones en risc d’exclusió. Llicenciat en Psicologia, Bellver va treballar molts d’anys al Consell de Mallorca en projectes innovadors per a persones amb discapacitat. Des del 2008, també és el president de la FundaciónEmplea, creada per l’AESE per fomentar el mètode del treball amb suport.

A quins col·lectius serveix la FundaciónEmplea?

A aquells que viuen en una situació de risc d’exclusió social. El col·lectiu principal seria el de les persones amb alguna discapacitat, que pateixen tres vegades més atur que la població general i corren un perill real de ser discriminades a l’hora de cercar feina. També hi ha la gent que ha deixat les drogues o que han complert una pena de presó i necessiten una altra oportunitat. Dos col·lectius més són el de les persones immigrants i el de les dones maltractades. Tots ells necessiten un acompanyament i un aval davant els empresaris.

Són col·lectius molt diferents. N’hi deu haver de més marginats que altres.

Entre els discapacitats, hi ha un grup particularment marginat: el de les persones amb un trastorn mental. Dins Emplea hi ha la Confederación Salud Mental España, amb més de 300 entitats. Imaginau si és un problema greu i estès arreu de l’Estat! Altres associacions que tenim són Fiapas, la Confederació espanyola de famílies de persones sordes, i Down España.

Feis servir la metodologia de ‘treball amb suport’. En què consisteix?

Jo he estat vint anys, cinc dels quals com a vicepresident, a la junta directiva de l’Associació Europea de Treball amb Suport. Durant aquest temps hem desenvolupat els estàndards de qualitat d’aquesta metodologia. Consta de cinc etapes. Primer, hi ha d’haver un compromís de part de la persona a qui acompanyam. La persona ha de voler assumir la responsabilitat; si no, ja no l’acompanyam. En segon lloc, hi ha la qüestió de trobar el perfil professional de cadascú. Per molta discapacitat que tingui una persona, tothom serveix per a qualque tasca, només cal mirar la persona en positiu. La tercera etapa és la cerca d’una feina a partir de les capacitats i el compromís de cada persona. Cercam un empresari i li explicam per què ell i l’empresa hi sortiran guanyant: l’entorn laboral millorarà, s’estimularà el suport mutu entre els treballadors, acceptaran la diversitat... En quart lloc, hi ha el compromís amb l’empresari, que té, com és lògic, dubtes i pors, i passa pena per si tot plegat pot afectar el rendiment de l’empresa. En aquest cas, és important l’ajustament laboral: trobar la persona compatible amb el lloc de feina. Si això es fa bé, ja tens molt de fet. I, finalment, hi ha el que anomenam suport dins i fora de l’entorn laboral.

Quins canvis presenta el treball amb suport respecte dels mètodes d’inclusió més tradicionals?

El treball amb suport va néixer als Estats Units i al Canadà. Paul Wehman n’és el principal ideòleg. L’èxit d’aquest paradigma és que va canviar la manera com es pretenia fer la inclusió. Abans el que es feia era formació i després col·locació, mentre que ara es fa a l’inrevés: primer col·locació i després formació. Les persones aprenen bé la feina que l’empresari vol que facin i, a més, l’aprenen in situ, cosa que els facilita les coses.

Qui és que prepara les persones discapacitades ja dins l’entorn laboral?

Un nou tipus de professional, el preparador laboral o j obcoach. És una mescla de psicòleg, preparador, educador social, també mestre... Els preparam nosaltres, cobren un sou i cada coach fa un pla amb la persona que ha d’acompanyar. Tots dos junts cerquen la feina, perquè no volem un subjecte passiu. El preparador laboral també ha d’aportar solucions i treballar anticipant-se als conflictes. El seu treball és sobretot preventiu, de proximitat, ha d’estar prop de la persona que acompanya, però també de l’empresa.

Contau-me algunes històries d’èxit de persones que, gràcies a aquest mètode, s’hagin reinserit laboralment.

Una persona de Palma, que tan sols podia comptar fins a deu i que no només no havia treballat mai, sinó que autònomament no havia agafat mai un autobús de línia, el 1991 la vàrem col·locar en una distribuïdora important de la ciutat. Avui encara hi fa feina. Al departament de devolucions de revistes, la seva tasca consisteix a fer munts de cent. Se li va donar la formació que tocava i ara està molt ben valorada. I això que un informe de l’Imserso deia que no era apta per a feines de tipus competitiu i que amb el temps sofriria un deteriorament progressiu. L’informe s’equivocava en tot.

Molt bé!

Un altre cas és el d’una persona amb paràlisi cerebral que ara fa de community manager d’una empresa. És una persona que té la psicomotricitat malament i té greus problemes de llenguatge, però és intel·ligent i el que puja a les xarxes és molt bo. Hi ha més de 200 entitats que practiquen aquest sistema, i més de 10.000 empreses arreu d’Espanya que l’han provat. A les Balears, ara mateix hi ha unes 1.500 persones acompanyades. I a tot l’Estat n’hi ha unes 9.000.

L’objectiu és fer una societat més inclusiva?

I que accepti la diversitat: tothom té les seves mancances i virtuts. És una revolució social. En aquest sentit, som utòpics, però no deixam de tenir raó. Va ser molt important la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitats que les Nacions Unides varen aprovar el 2006. És una llei ratificada per molts estats, que es comprometen a conformar la seva legislació d’acord amb la convenció. Hi ha objectius d’accessibilitat, d’acompanyament en l’educació i el treball... Defensa el dret d’aquestes minories. Només a Europa hi ha 80 milions de persones amb discapacitat. De l’Estat, Catalunya i les Balears són els territoris més actius a l’hora d’assumir els postulats del treball amb suport.

Sou una organització sense ànim de lucre. D’on obteniu el finançament?

Tot i que fa més de vint anys que practicam un sistema més eficaç i econòmic que el de construir centres especials, l’Estat encara no promou la nostra tasca. Gairebé tots els diners de l’Estat van al treball protegit -en centres només per a discapacitats-, no al treball inclusiu, cosa que fomenta la segregació. Hi ha uns lobbies dins el sector de la discapacitat que ho acaparen quasi tot i que, a més, tenen l’Estat que legisla a favor seu. Depenem dels diners que reparteixen les comunitats autònomes, de l’altruisme de la gent, de l’obra social d’algunes entitats bancàries, de projectes europeus... Només amb convocatòries de subvencions no es defensen els drets de les persones!

stats