Guillem Frontera
20/12/2014

Les dones

2 min

Et sols fixar més en algunes coses quan es produeixen en àmbits que no són de la teva quotidianitat. Aquests dies faig vida per Barcelona i la ciutat se m’apareix habitada per la mendicitat. Els mendicants s’han incorporat al paisatge urbà i sembla que sempre hi han estat i que no se n’aniran mai. La seva proliferació, lluny de convertir-se en rutina, multiplica, més que no suma, l’angoixa.

Pertot hi ha mendicants. Però on no falten de cap manera és davant dels supermercats, aquests temples de l’opulència -aparent, almenys-, que mentre s’acosta Nadal bullen de coloraines festoses, de dolços, de xampanys, de carns i peixos, en quantitats suficients per abastir la ciutat en vespres d’una vaga general indefinida -com la que demanava Teresa Forcadas.

M’intrigava, fa uns dies, les xerrades breus que moltes ciutadanes -més que ciutadans- mantenien amb aquestes persones apostades davant dels supermercats. Vaig aclarir que aquestes dones s’interessaven per les necessitats més peremptòries dels mendicants, i així podien contribuir a satisfer-les en espècies. Vet aquí la mostra d’un grau de civisme elevat. Sembla que l’almoina en moneda va a la baixa, alhora que la solidaritat en espècies s’imposa com una forma més directa d’ajut als necessitats. M’intriguen altres coses, una, sobretot: com es deu accedir a una plaça, a un lloc físic de mendicant, quan n’hi ha tants que hi aspiren. Les llegendes urbanes ho expliquen per l’existència de sòrdides organitzacions de caràcter mafiós.

L’altre dia Rajoy va matisar: ara reconeix que la crisi no s’haurà acabat fins que totes les persones afectades en puguin superar els efectes. Això no passarà mai. Els més afectats constituiran bosses d’exclusió social que el sistema no té gens d’interès a reincorporar a una vida de futur, de projectes, d’horitzons. I no seran només aquests mendicants que ara viuen gràcies a una ciutadania més sensible que els seus governants. Bona part del que ahir eren classes mitjanes no es podran refer i la crisi no s’acabarà mai, senyor Rajoy, i vostè ho sap.

Aquestes dones que negocien la seva aportació a la supervivència dels mendicants a les portes dels supermercats són la gran esperança en les capacitats de l’espècie humana per organitzar-nos en la solidaritat com a base de la vida en el planeta. Els actuals governants no ho han sabut fer, no ho han volgut fer, s’han estimat més dedicar les seves energies i els doblers públics a objectius més profitosos per a ells i per als seus partits, maleïts siguin.

stats