El “donari” de Sebastià Portell

L’autor de ses Salines explora la feminitat en el seu debut en la narrativa

Maracaibo és el debut en la narrativa de ficció del dramaturg Sebastià Portell i Clar (ses Salines, 1992), autor de les obres La mort de na Margalida (2012) i Un torrent que era la mar (2013). Maracaibo també és el títol amb què s’obre Llimona verda, la nova col·lecció d’AdiA Edicions. El llibre consta de vint-i-sis contes i d’un epíleg que dóna un sentit unitari al conjunt. És definit pel mateix autor com “un donari, és a dir, com un abecedari de dones”. “He intentat reflectir el món femení”, diu Portell, “allò que envolta el dia a dia de les dones”.

És amb la intenció de mostrar i explorar l’univers de la feminitat que Portell ha creat una galeria diversa de personatges femenins que s’expressen sense intermediaris, d’una manera directa, contundent, sovint histriònica i sempre vivaç. Marcat per la seva vocació de dramaturg, Portell ha construït els vint-i-sis relats -cada un titulat amb una lletra de l’alfabet- com una sèrie de monòlegs en què vint-i-sis figures femenines diferents s’expliquen, es confessen o s’esplaien davant d’un personatge mut i, alhora, davant del lector.

Com que Sebastià Portell entén la feminitat en un sentit ampli i heterogeni, la galeria de personatges femenins del llibre consta, entre altres, d’una viuda negra frustrada que s’ha refugiat en l’alcohol, una addicta a la cirurgia estètica, una filla incestuosa i una al·lota adolescent que ha estat descoberta en ple acte sexual amb el seu al·lot darrere la tàpia del cementeri, però també inclou un homosexual i una drag-queen assassina que es venja de tots aquells que li ho han fet passar malament a la vida.

Relats intensos

“He treballat els personatges com si fossin caricatures”, afirma Portell, “cercant el somriure però també el patetisme, aproximant-m’hi des de la tendresa però també des de la ironia. La idea era que tots els relats fossin estridents, que el seu to fos sempre alt. Això té el perill d’embafar el lector, ho sé, però volia que els textos fossin intensos”.

Més enllà del seu aspecte caricaturesc, un punt exagerat o melodramàtic, hi ha un punt en comú que uneix la majoria de les dones de Portell. “Totes estan vinculades a una certa idea de la dona mediterrània”, argumenta, “una condició que es podria resumir en una sola paraula: madona. La madona és aquella dona que sempre sap el que vol i fa tot el possible per aconseguir-ho, i a la fi sempre ho aconsegueix”.

“Un dels atractius de Maracaibo, títol agafat de la cançó de la cantant italiana Luisa Lu Colombo, és la convicció i la sinceritat de les veus narradores, és a dir, l’autenticitat amb què sonen. “L’oralitat és molt important per a mi. Més que escriure, es podria dir que he reproduït el que he sentit”, diu Portell. “Jaume Vidal Alcover va dir que la dona és l’animal del llenguatge per excel·lència, i ho he tingut en compte a l’hora d’escriure”. La preeminència del llenguatge oral dóna als relats del recull una naturalesa dramàtica evident, la qual quedà palesa en la presentació del llibre, que es féu divendres passat, 22 d’agost, a l’Església Vella de ses Salines, on s’escenificaren mitja dotzena de contes.

“Tots els humans han viscut dins una dona i han sortit d’aquesta dona pel seu sexe”, diu una de les cites que obren el llibre. L’autor de la cita és Biel Mesquida, un dels referents de Sebastià Portell, que en valora “l’expressivitat i el fet que Mesquida dóna molta importància a la forma”. L’altre referent del llibre és, com no podia ser d’altra manera, una dona escriptora. “Aquests llibres han estat escrits completament a l’ombra d’Antònia Vicens”, reconeix Portell. “El que més m’agrada de la seva obra és com eleva la vulgaritat i la quotidianitat fins a la delícia literària”. Tot i l’admiració que professa pels seus autors preferits, Portell ha trobat, a Maracaibo, una veu pròpia.

EDICIÓ PAPER 20/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF