OPINIÓ
Portada 15/03/2015

Les dificultats del nacionalisme sense Estat

3 min

La darrera enquesta publicada del Centre d'Estudis d'Opinió sobre la intenció de vot a les properes eleccions autonòmiques catalanes indica un avanç del vot unionista, espanyolista o com es vulgui dir i un estancament de l'opció independentista.

Al marge del significat que vulguem donar a les dades d'una enquesta, sempre sotmeses a criteris i cuinats dels enquestadors a més del seu caràcter provisional, cal no menystenir-les, per molt que no ens agradin els resultats. Per tant, penso que és un fet que l'independentisme ha assolit uns certs límits que el situarien al voltant del 50% de la població del Principat. Això vol dir que podrien guanyar, però també podrien perdre un referèndum sobre la matèria a Catalunya. Segurament, la conjuntura política i econòmica marcarà el percentatge necessari per fer inclinar la balança a un o altre costat. Tanmateix, en els casos en què s'han celebrat referèndums en contextos més o manco semblants, cas del Quebec o Escòcia, la majoria ha preferit mantenir l'statu quo existent. Quina és la raó per la qual la minoria nacional, teòricament agreujada, no s'acabi de decidir per deixar un Estat que no la representa o, com en el cas espanyol, que li va clarament en contra?

Al meu parer, la resposta cal cercar-la en la naturalesa dels mateixos estats-nació, que han sabut crear identitats noves des del seu naixement. Em refereixo a la capacitat que han tingut per crear una ciutadania afí als seus interessos, fins i tot, i encara que no ho sembli a Espanya; això sí, amb molt manco èxit que altres països de l'entorn, com puguin ser França, Gran Bretanya-Anglaterra o Alemanya.

El més interessant d'aquest procés és que la creació d'espanyols, francesos o suïssos no s'ha produït tant per la imposició directa com, en paraules de Pierre Bourdieu en els seus famosos cursos del Collège de France, per l'apropiació per part de l'Estat de dos monopolis: el de la violència (seguint el famós postulat de Max Weber) però també, i aquí ve la seva aportació més original, del capital simbòlic de la societat o societats que estan dins el seu territori. Es tracta d'un procés gairebé imperceptible, capacitat per disciplinar el conjunt de la població gràcies a la vigilància permanent, l'estandardització i la normalització de la vida quotidiana. L'ideal per aconseguir-ho no fou l'autoritarisme, només utilitzat com a amenaça o en moments puntuals, sinó el liberalisme.

D'aquesta forma, l'Estat se situa en la policia de barri, però també en l'ortografia, el codi civil unificat, les monedes úniques, les normes de circulació, les efígies dels monarques als segells, les senyeres onejant a cada edifici oficial, la beneficència pública, la toponímia urbana o la pacificació de la societat. Ho diu el citadíssim Michael Billig, quan deixa clar que el nacionalisme que compta és aquell que no es veu. Per això mateix és tan difícil de detectar en esdevenir natural, amagant fins a fer-la invisible la seva genealogia històrica. Aspecte en què també incideix Bourdieu.

Ara bé, igualment important per al sorgiment del nacionalisme d'Estat fou la creació d'una ciutadania liberal, que, aparentment, li devia tot, inclosa la pròpia existència. El concepte mateix de professionalització acadèmica no s'entendria sense el paper sancionador de l'Estat. Paradoxalment, tant era que aquesta ciutadania fos liberal-progressista o liberal-conservadora. El republicanisme francès és la prova més fefaent de la relació entre la Revolució i la nacionalització de les masses. Però l'exemple espanyol és encara més il·lustratiu, ja que l'espanyolització va ser promoguda per institucions tan oposades com l'Església catòlica, els partits dinàstics o la Institució Lliure d'Ensenyament.

Juan Carlos Monedero, no sé si conscientment o inconscientment, es devia referir a aquest nacionalisme banal que, en to menor, també ha estat capaç de crear l'Estat espanyol a tot el territori, quan l'altre dia va menysprear el procés independentista català. Sembla, a més, que les darreres enquestes li donen la raó. Ell, com el PP i el PSOE i tot el món mediàtic ubicat a Madrid saben que, per poc que s'ofereixi una alternativa ideològica i política clarament espanyola a l'actual sistema de partits, que és realment el que significa Podemos, es despertaran els sentiments identitaris estatals creats durant els darrers segles en bona part de l'electorat català. I no només entre els immigrants i els seus fills. Aquí està el gruix dels votants d'Unió Democràtica o de l'antic PSUC per a demostra-ho.

stats