CuinerSón pocs i mal avinguts. Hisop ja explicà fa més de dos mil·lennis, mitjançant la seva cèlebre faula dels fills del llaurador, que la unió fa la força i la desunió provoca feblesa. Napoleó també féu famosa aquesta mateixa sentència, aplicant-la en el seu cas a les arts de la guerra. Resulta evident, de sentit comú millor dit, que les grans metes necessiten aliances fortes i que per dur-les a terme no queda altre remei que fer petites, o grosses, concessions per tal d’arribar a un fi que resulti beneficiós per a tots.
L’estat de la pagesia local és molt delicat, pateix la insularitat no reconeguda, la mancança d’un bon suport institucional, l’aplicació de les normes d’uns consells reguladors pervertits i perversos, les conseqüències de ser un mercat finalista, la manca de conscienciació i de sentiment identitari de la població, l’envelliment i escassa renovació generacional dels seus elements... però a més de tot això, són un niu d’abelles remolestes i mal avingudes.
Competència
Els grans productors, dedicats a l’agricultura més intensiva i comercial, abarateixen costos per poder competir amb l’oferta ultracomercial que arriba cada dia a l’illa provinent de la Península o de l’estranger. Els petits agricultors, normalment gestors d’explotacions familiars, que han optat per una línia de qualitat respetuosament integrada, senten l’oferta dels grans com a deslleial i causant dels paupèrrims preus de llotja. Per altre costat, els pagesos que han encaminat el seu futur cap a la producció ecològica, moltes vegades també cap al rescat de varietats locals en risc d’erosió genètica, se senten tractats pels seus col·legues com si fossin outsiders anacrònics, malgrat que ells creuen que l’anacronisme resideix en les formes d’agricultura menys respectuoses.
Hi ha algunes línies vermelles, com els transgènics, que no s’haurien de creuar mai, per la manca de seguretat i per l’agressiva interacció amb els altres cultius que els envolten. Pel que fa a la resta de tipus d’agricultura, crec que hi pot haver lloc per a tothom i probablement tots tenen motius per defensar la seva part de raó. No crec que això sigui de vital importància ara; allò que sí que ho és, i a més és patentment urgent, és que per una vegada siguin capaços d’aparcar les diferències i també els interessos personals per tal de poder reclamar canvis i millores per fer viable el sector.
Fins a dia d’avui, les desavinences personals, les naturals lateralitzacions ideològiques, però sobretot la manca d’amplitud de mires i les lluites caïnites han fet perdre veu i vot a aquest sector a l’hora de defensar els seus drets.
El més semblant que hi ha a un pagès mallorquí és un altre pagès de Mallorca; com més aviat se n’adonin, més prest podran començar a remar cap a una direcció més favorable per a tots.
LA RECEPTA: FIDEUS SECS DE VERDURES
INGREDIENTS I PREPARACIÓ:
Tallam la ceba ben menuda i la sofregim amb una micona d’oli; quan comenci a transparentar hi afegim la tomàtiga ratllada i continuam la cocció fins a tenir un sofregit ben melós, dens i caramel·litzat. Torram les ametlles, el julivert i els alls al forn. En ser cuit, ho capolam amb brandi. Tallam el carabassó i l’albergínia i els afegim a la cassola quan el sofregit sigui ben cuit. Feim dues voltes a la verdura i hi afegim els fideus de xeixa. Els enrossim una mica i hi afegim el brou de verdures calent. Cal ser prudent amb el brou, ja que els fideus de xeixa són molt bons de coure i no absorbeixen gran quantitat de brou. Quan portem dos minuts de cocció, hi agregam una generosa picada. Podem acabar el plat al foc, però jo som partidari de fer-ho al forn ben calent (220 graus). Els fideus no han de coure més de sis minuts. Deixam reposar el plat tres minutets i per endins. Bon profit!
400 grams de fideus de xeixa
Una ceba
Quatre tomàtigues
Un carabassó
Una albergínia
Una cabeça d’alls
Cent grams d’ametlles
Un manat de julivert
Una copa de brandi
Brou de verdures
Un brotet de moraduix
Romaní
Oli d’oliva
Sal i pebre bo
