La desigualtat és una decisió política

En la meva darrera col·laboració, reflexionava sobre la xacra de la violència de gènere, que té com a problema de base la desigualtat existent entre homes i dones en la nostra societat, una desigualtat que s’ha vist agreujada per les mesures aplicades per fer front a la crisi socioecòmica que estam patint i que afecta cada cop més els pilars fonamentals del nostre benestar.

Aquesta desigualtat, com assenyalen multitud d’informes de diverses organitzacions però també d’institucions oficials, continua augmentant a un ritme preocupant. Segons l’OCDE, Espanya és l’estat de la Unió Europea amb una distribució dels ingressos més desigual, principalment per dos motius: primer, que els pobres espanyols són molt més pobres que els de la resta de països del nostre entorn; i segon, que les classes mitjanes estan patint un significatiu procés de pauperització, fet que amplia la rasa de la societat dual. A més, Espanya és el segon país d’Europa on més va créixer la desigualtat des del començament de la crisi i un dels que més ha augmentat la taxa de pobresa.

Un altre informe, aquest de la fundació Bertelsman Stifing, alerta que la població en risc de pobresa i exclusió social ja suposa el 27% de la població espanyola i corrobora el que Save the Children ja afirmava fa uns mesos: que un de cada tres menors (quasi tres milions) viuen en el llindar de la pobresa. L’informe presenta a més un interessant rànquing d’igualtat (o, millor dit, de desigualtat) basant-se en un índex de justícia social elaborat a partir de sis paràmetres: prevenció de la pobresa, accés a l’educació, accés al mercat laboral, cohesió social, no-discriminació, igualtat intergeneracional i salut.

Estic d’acord amb l’economista Thomas Pikkety, la desigualtat és un factor inherent al sistema capitalista actual i només una acció política decisiva podrà evitar les nefastes seqüeles que tendrà sens dubte el seu exponencial creixement. És a dir, que la desigualtat és una decisió política. En aquesta línia, llegia fa unes setmanes un interessant article d'Alberto Fernández, que afirmava que d’aquest caràcter polític de la desigualtat es desprèn una idea senzilla: que desigualtat i democràcia són incompatibles. I ho fonamentava basant-se en tres idees ben clares:

Primera, la desigualtat proporciona a les elits econòmiques el control dels mitjans de comunicació de masses, la influència sobre els partits polítics i la possibilitat d’eliminar els mecanismes existents per a la participació ciutadana. És cert que la mobilització de determinats sectors i l’ús i democratització de les noves tecnologies permet fer arribar noves idees i reivindicacions a àmplies capes de la població, però no ho és menys que la manipulació de l’opinió pública i la voluntat silenciadora de determinades veus és encara habitual.

Segona, la reproducció del sistema actual per part de les elits frena qualsevol mecanisme de redistribució de la riquesa via impostos. No podem obviar que les societats més igualitàries són les que disposen d’un sistema fiscal més equitatiu (i, per descomptat, més eficient per lluitar contra el frau i l’evasió). Aquí ens podem trobar amb la perversa utilització de la legislació en benefici propi, promovent sistemes fiscals que afavoreixin la perpetuació de la desigualtat, empobrint societats i anul·lant qualsevol tipus de mobilitat social.

I tercera, la limitació de la despesa pública com a element redistributiu i les retallades indiscriminades contra els elements bàsics de l’estat del benestar (salut, educació, serveis socials...) són les conseqüències no d’una crisi econòmica, sinó d’una determinada ideologia (i, per tant, una decisió política). Hem de tenir en compte que sense tenir les necessitats bàsiques cobertes no hi ha llibertat ni democràcia possibles.

Per tant, hem de desterrar de l’imaginari popular allò de “no hi havia més remei” o la idea que estam recorrent “l’únic camí possible”. Política significa estudiar totes les alternatives i aplicar les que es considerin més convenients. No caiguem en la trampa del final de la política ni oblidem que darrere qualsevol mesura que ens afecta hi ha unes persones que decideixen. I que els que fomenten la desigualtat amb el seu neoliberalisme i la seva austeritat mal entesa romanguin als seus llocs o que se’n vagin és una decisió que només ens correspon a nosaltres. No deixem que ens ho robin.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF