Cultura 30/11/2014

En la variació està el gust

i
J. A. Mendiola
3 min

Sant Felip Neri. L’església de Sant Felip Neri , plena de gom a gom, va ser el lloc on, un cop més, la Coral Universitària de les Illes Balears, dirigida per Joan Company, va celebrar el Concert de Santa Cecília. Un programa molt variat i tres solistes que mai no deceben com són la soprano Irene Gili, el violoncel·lista Emmanuel Bleuse i els pianistes Yuko Mizutani i Andreu Riera, que interpretaren a quatre mans el cinquè i segon moviment del Rèquiem alemany de Johannes Brahms i que varen servir per concloure un concert en el qual vàrem poder escoltar des dels clàssics Gioacchino Rossini, Mozart, Bach o Schubert fins als contemporanis Dani G. Artés, Piotr Janczak, Javier Fajardo, Ola Gjeilo i F. Xavier Gelabert. Dotze peces en total que, amb la llista de compositors, deixen clar que la coral de Company va mostrar l’amplitud del seu ventall i exhibí un repertori que difícilment no fa les delícies del seu públic i mostra el tarannà del grup pel que fa a la difusió de nous músics i la inevitable i imprescindible cortesia cap als clàssics, que fa més difícil i plausible la seva tasca. No tan sols això. També incorporen els solistes musicals, que no fan sinó engrandir amb generositat la formació. De fet, els millors moments del concert -en què tot va ser u, en què es va engrandir el concert- varen ser aquests en els quals el cor quedà relegat, encara que per descomptat imprescindible, rere les interpretacions de Bleuse, magnífic a Lux de Gelabert, o evidentment a la cloenda, en aquesta exhibició de talent a quatre mans ja ressenyada.

Teatre Principal. Divertida i amb més pes argumental, encara que no gaire, i més que res pel rerefons polític que manega -les intrigues entre els que feien costat al comte de Floridablanca i els seus detractors-, que la majoria de sarsueles: El barberillo de Lavapiés, de Francisco Asenjo Barbieri, va ser l’encarregada d’obrir la XXIX Temporada d’Òpera al Principal, que el dia de l’estrena no registrà una gran entrada, però en qualsevol cas va ser fervorosa. No varen deixar d’aplaudir ni una de les cançons que anaven interpretant els diferents protagonistes. Tant era si ho feien bé, regular o malament. “Vénga mamballetes!!!”. Juanma Cifuentes, el ‘barberillo’, va ser el millor de tot plegat, amb ofici, bona veu i dominant en tot moment la funció. Tampoc no va estar malament Gabriel Blanco, correctes Pablo López i Lola Casariego, mentre que a Natalia Salom, tot i no cantar malament, li va mancar vocalització. Es feia molt difícil entendre-la i, en el cas del gènere en qüestió, es fa tot molt més evident. Pel que fa a la posada en escena, la primera impressió era que havien tirat la casa per la finestra. Només una impressió, perquè tot es va convertir en un totum revolutum que a mesura que anava transcorrent la funció es feia més evident, i s’arribà al clímax de no sé què amb la pujada i davallada d’una mena de tapís, que d’alguna manera retratava els quatre protagonistes de la història, ara amunt ara avall sense cap raó de ser. Per fer alguna cosa? O per ventura no en vaig entendre el significat, i això que he dedicat un llarg minut a intentar desxifrar-ho. No tot va ser magre. L’Orquestra Simfònica de les Illes Balears tornà a aportar el nivell de qualitat que necessita qualsevol espectacle que entri per la porta del Principal, dirigida per Andrés Salado, qui va demostrar i mostrar la seva passió, almanco per aquesta sarsuela en concret, perquè la va cantar tota, va donar totes les entrades amb vehemència, tant als músics com als cantants i al cor.

Teatre del Mar. Mai no he sortit escaldat de cap espectacle d’Albena Teatre, amb Carles Alberola al capdavant, i Ficció no va ser una excepció. Amb tan sols un faristol com a acompanyant, l’únic protagonista va fer un recorregut per la suposada existència del personatge a qui , bàsicament, li manca un dramaturg, un guionista, perquè no li surti tot tort. Dues hores de diversió i la col·laboració d’una espectadora, també ficció, dins el gènere que va instaurar l’inoblidable Rubianes, amb un to que s’apropa a Woody Allen, amb el particular segell Alberola, aportant aquesta proximitat que tan sol aconsegueixen els grans actors, dotats d’extrema naturalitat, com si es tractés d’una conversa amb el públic. Molt, però molt recomanable.

stats