Publicitat
Publicitat

El valor d'un premi de categoria

El triomf d'Albert Serra a Locarno projecta la pel·lícula internacionalment però no en garanteix la distribució a Espanya

El que Albert Serra va aconseguir dissabte a Locarno amb la pel·lícula Història de la meva mort és històric. Fins ara cap cineasta català havia guanyat el Lleopard d'Or, el gran premi del certamen suís, un dels catorze festivals de cinema considerats de classe A per la Federació Internacional d'Associacions de Productors de Cinema. És a dir, la primera divisió artística de la producció cinematogràfica mundial, que inclou cites com ara Canes, Venècia i Berlín. Dit d'una altra manera, cada any només hi ha catorze pel·lícules d'arreu del món que reben la màxima distinció, i la de Serra ha sigut una d'elles.

Com Serra, també Cesc Gay i Isaki Lacuesta saben el que representa guanyar un gran premi en un festival de classe A. Gay va triomfar a Mar del Plata amb Ficció , premi a la millor pel·lícula el 2007, i amb V.O.S. , que dos anys després va ser reconeguda pel guió. "Haver guanyat amb Ficció suposo que em va ajudar a tornar-hi", diu Gay, que ara està enllestint un text teatral i mira "d'aixecar un documental".

Lacuesta es va endur la Concha d'Or de Sant Sebastià el 2011 amb Els passos dobles . Ara acaba de rodar "una comèdia negra", Murieron por encima de sus posibilidades , finançada mitjançant una cooperativa amb "actors i amics" com ara Sergi López, Ariadna Gil, José Coronado, Eduard Fernández, Albert Pla i Josep Maria Pou. "Mai saps si el premi ha ajudat perquè tots aquests actors volguessin formar part del projecte, o si ho han fet per la meva feina prèvia", diu Lacuesta. Cada cas és un món, però, com explica Gay, "guanyar un premi fa que una pel·lícula tingui ressò mediàtic i que l'espectador s'hi interessi".

Un festival ben situat

"Jo posaria Locarno per damunt de Berlín", diu Montse Triola, d'Andergraun Films, productora del film de Serra juntament amb la companyia francesa Capricci Films. "El festival de Locarno s'ha situat molt bé en els últims anys, primer sota la direcció d'Olivier Père i ara amb Carlo Chatrian", afirma Triola. El certamen suís ha trobat un espai propi amb una aposta decidida pel cinema d'autor que no espanta el públic, si més no el que passa per Locarno: l'edició del 2013 del festival ha aplegat 159.000 espectadors en una població de poc més de 16.000 habitants, i s'hi han projectat 254 pel·lícules. Aquest mateix any el festival de Berlín, una capital amb 3,5 milions d'habitants, ha projectat 404 films i ha venut 300.000 entrades. La repercussió mediàtica de Locarno no pot competir amb la de Canes o Venècia, però és una bona plataforma de promoció internacional i aporta un extra: a diferència d'altres festivals, el Lleopard d'Or és un premi remunerat amb 90.000 francs suïssos (73.000 euros), que es reparteixen director i productors.

Història de la meva mort , que ha tingut un cost d'un milió d'euros,va arribar a Locarno amb l'estrena tancada a França i distribució a Portugal. També hi havia contactes amb altres festivals, i el premi l'ha ajudat a obrir portes. "El festival de Londres sempre ens ha donat suport, però sembla que el premi de Locarno els ha acabat de convèncer", diu Triola.

El més important és participar

"Participar en un festival de classe A és important perquè tenen un mercat professional molt fort, la qual cosa ajuda en la distribució de les pel·lícules, tant en sales com en altres festivals", explica Gay. Ara com ara la pel·lícula de Serra ja té garantida la presència en festivals del Canadà, el Brasil i Corea del Sud, a més del de Londres. Més complicat és estrenar a Espanya. "No hi tenim distribució. La relació amb els distribuïdors d'aquí sempre ha sigut nefasta", reconeix Triola. Història de la meva mort s'estrenarà França a finals d'octubre. Abans, el 12 de setembre, es projectarà al Centre Pompidou de París, i el 18 al Museu Reina Sofia de Madrid. Per veure-la a Catalunya caldrà esperar fins a l'octubre, quan es projectarà a Girona, dins del Festival Temporada Alta, i Barcelona, a la Filmoteca.

L'experiència de Cesc Gay amb els festivals de classe A es remunta a l'any 2000, quan Kràmpack va rebre el premi especial de la joventut a Canes. "Els festivals són importants sobretot amb les primeres pel·lícules, perquè si no l'encertes et fan fora de la cursa", diu Gay, per qui el més important no és tant el premi com que "seleccionin la pel·lícula". Lacuesta hi coincideix: "Els festivals fan una discriminació positiva, perquè si no moltes pel·lícules no es veurien. El mercat pur i dur és cada vegada més estret de mires". Tot i així, també hi tenen algun inconvenient. "Alguns mitjans de comunicació et consideren inofensiu quan guanyes un festival indie , però els molesta que guanyis a Sant Sebastià", etziba Lacuesta.

Serra ja la va encertar amb Honor de cavalleria (2006), que va ser seleccionada per a la Quinzena de Realitzadors de Canes. Amb Història de la meva mort tenia l'opció d'anar a Venècia, però "no estava clar que fos a la secció oficial", diu Triola. "I davant la possibilitat d'anar a Locarno, l'Albert no ho va dubtar", assegura la productora, que confia que el premi faci que "hi hagi més gent amb ganes de veure-la".