El teatre Principal, inundat de poesia

PalmaUn any més, i ja en van setze, el teatre Principal de Palma va acollir la Nit de la Poesia, que ahir va tancar el Festival de Poesia de la Mediterrània 2014. Tretze han estat els poetes participants en aquesta edició, representants de vuit àmbits culturals i lingüístics, en un nou exemple de la polifonia d’identitats que caracteritza l’esdeveniment.

Com sempre, Biel Mesquida va oficiar de mestre de cerimònies. Sense saludar el públic, va llegir el poema Domini màgic de Joan Vinyoli, a qui el festival ha homenatjat per commemorar-ne el centenari del naixement. Dits els versos vinyolians, Mesquida va fer un parlament -entre el poema en prosa i la diatriba- en què va donar les gràcies a l’Assemblea de Docents i va reivindicar el valor de la cultura i la poesia.

Era el torn dels poetes. El primer a posar-se davant el micro va ser Mateu Matas Xurí, que va entonar un parell de gloses de caire polític. Convidar un jove mestre de la glosa a participar en un festival de poesia hauria semblat una excentricitat fa quinze anys. Gràcies a la feina del mateix Xurí i d’altres joves glosadors, que han demostrat que la glosa és una manifestació especialment vibrant de la poesia oral, ara ja només pot jutjar-se com un gran encert. La quebequesa Louise Warren va llegir els seus poemes breus, emparentats amb el haikú, filosòfics i plens de reflexions etèries.

Més irreverents varen ser els poemes del gallec Rodrigo Rey Falero. El va seguir Pedro Sena Lino, un portuguès resident a Berlín, entre la dolçor, la melangia i l’humor metaliterari. De l’altre cap del continent europeu vingué el turc Adnan Özer: poemes amorosos en què dringaven imatges i tons de la poesia àrab clàssica. La veu de la poesia àrab clàssica també se sentí en els poemes del poeta, traductor i crític literari marroquí Mezouar El Idrissi, de contingut més social. Mentre els poetes continuaven amb les seves lectures enmig d’una escenografia eixuta i senzilla -cadires i taules, espelmes apagades i botelles de vi-, una col·lecció d’imatges suggerents, preparades per Els catclístics, es projectava contra el fons de l’escenari.

La felanitxera Glòria Julià Estelrich va ser una de les representants mallorquines de la vetllada. La seva poesia rítmica i de ressons col·loquials va deixar pas al català Roger Pelàez, que es posà davant el micro com qui surt de festa i va metrallar el públic amb els seus versos desbocats i sarcàstics. “Espanya va bé/ amb els DJ’s del PP”, va repetir acompanyat pel públic. A primera fila hi havia Catalina Sureda, directora insular de Cultura i Patrimoni, i Margalida Moner, gerent del teatre Principal. Els treballs de la mexicana Blanca Luz Pulido es caracteritzen per una constant al·lusió als elements més essencials: la llum, el foc, les fulles… El manxec Dionisio Cañas va viure trenta anys a Nova York. La seva poesia va empeltar-se, allà, de les veus torrencials de Whitman i de Ginsberg, a les quals ell afegí una crítica amb els poderosos i empàtica amb els oprimits.

La italomallorquina Lucia Pietrelli va ser la següent a fer-se sentir: poesia física, puntejada per escorços metafòrics. En l’obra de l’eivissenc Antoni Marí, discursiu, s’hi fa molt palès el seu bagatge d’assagista i de professor d’estètica. El darrer a prendre la paraula va ser el poeta triestí Christian Sinicco, sobri. Després que els poetes haguessin dit els seus versos, Mateu Xurí va empunyar altra vegada el micròfon, va baixar de l’escenari, es va situar entre el públic, a la platea, va dirigir-se als poetes i, a la fi, va brindar per una “llarga vida al Festival!”.