Publicitat
Publicitat

TEATRE

El teatre nocturn de les rates venecianes

La severa adaptació de Bolaño d'Àlex Rigola contrasta amb el musical 'kitsch' de Jan Lauwers a la Biennal

De nit Venècia es buida de les hordes de turistes flotants i queda nua, amb el silenci que regala el veto als cotxes. Els turistes desapareixen com engolits per un gegantí embornal. Els venecians també fan un mutis teatral quan tanquen els seus negocis, i deixen la ciutat abandonada a la imaginació de les ments febrils i al murmuri agitat de les rates. Elles són les autèntiques propietàries de les nits venecianes, sempre sorpreses per la presència d'un foraster perdut que interromp la seva tasca entre les bosses d'escombraries. Algunes són un misteri. Te les pots trobar quietes mirant fixament les aigües negres d'un canal. Què hi deuen veure en aquesta superfície espessa? ¿Estan reflexionant sobre la seva existència com a individus? ¿Són un personatge perdut d'un relat de Roberto Bolaño?

Després de convertir la novel·la 2666 en una esplèndida òpera dramàtica, Àlex Rigola torna a la literatura de Bolaño amb El policía de las ratas en format de peça de cambra. Una tarima, dues serioses butaques d'oficina de disseny, dos micros amb els seus peus respectius, una bossa d'hospital farcida de sang penjada, i una silueta coberta amb l'habitual paper platejat que protegeix ferits i morts. Un cadàver per sobresaltar el públic. Un monstre per la seva grandària i les dents afilades, el pelatge, les urpes. ¿Algú s'ha adonat alguna vegada de l'aparença humana d'aquestes extremitats? Les mans de Nosferatu. I dos actors d'absoluta confiança: Joan Carreras -un policia amb la gravetat existencialista d'un film noir - i Andreu Benito, tots dos mutats en virtuosos de la veu, especialment Benito, que exhibeix una gravetat noble, forense, fins i tot en l'administració del silenci.

El policía de las ratas –que arribarà al Teatre Lliure la propera temporada– és una faula en clau de thriller metafòric que narra el cas d'un policia obsessionat per resoldre els assassinats d'un psicòpata. Escena del crim: les clavegueres abandonades d'un sistema de clavegueres laberíntic. Perfil de l'assassí: una rata que mata rates. Perfil del policia: una rata solitària que va més enllà del deure i el protocol en la resolució del misteri. En un primer moment el text podria tenir connotacions orwellianes -encara que el seu referent directe sigui un relat de Kafka-, però les intencions de Bolaño només toquen tangencialment la crítica social col·lectiva. Al centre del discurs hi ha la llibertat de l'individu (l'artista, el creador) enfront de la comunitat (el públic) i les responsabilitats i perills que comporta assumir aquesta individualitat. Un impuls que pot no conèixer límits. Una curiositat insaciable que pot xocar amb els codis ètics o morals de la societat. La possibilitat d'un Hannibal Lecter com un esteta radical.

Un ball d'abusos, tortures i càstig

Jan Lauwers i la Needcompany tornen a la Biennal amb un espectacle titulat Marketplace 76 . Un musical tragicòmic, fulletonesc, tremebund, a l'estil com Lars von Trier entén l'excés i el gènere. Si Ballant en la foscor es deixava portar per una irritant sèrie de desgràcies encadenades que afectaven l'equilibri psíquic de Björk, aquesta nova peça de Lauwers causa el mateix efecte, només mitigat per la tradicional ironia que gasta la companyia.

Tot transcorre en una petita comunitat amb molts punts en comú amb el poblet de Dog City, però sense el boc expiatori i redemptor arribat de l'exterior que carrega amb els pecats dels habitants. Accidents mortals fortuïts i massius, incestos, suïcidis, abusos, segrestos, eutanàsies, execucions, càstigs exemplaritzants, tortures. I algun miracle caigut del cel amb la contundència d'una plaga bíblica.

Un encantador compendi de violència fortuïta o intencionada que passa per les quatre estacions de l'any i es tanca amb una apoteosi kitsch -en el millor estil manga- que deixa molt lluny en el record un inici amb un inconfusible desvergonyiment brechtià. La companyia, multidisciplinar i multitalentosa, mostra una convicció escènica a prova del desconcert del públic, que queda indecís entre deixar-se portar per l'esperpent nòrdic sense buscar el fil o marcar distàncies amb una proposta que sembla una concatenació de successos aleatoris i capritxosos. A gust del creador. Què en diran les rates?