Va començar sent només una mania que va atribuir a la proximitat de Sant Jordi. Entrava a les llibreries, s’encantava als prestatges atapeïts, acaronava els llibres passant-los els dits de la mà dreta pel llom i es preguntava si seria capaç de llegir-los i de fer seves totes aquelles històries. Aviat, però, les visites es van convertir en una necessitat diària. L’obsessió per tots aquells llibres es va fer malaltissa. Algú havia experimentat el plaer infinit de llegir-los tots? Hi havia savis, encara, que atresoraven tot el coneixement? Hi havia lectors afortunats que havien llegit tots els llibres importants de totes les èpoques?
La dèria per les lectures pendents el va fer caure en una activitat frenètica. Entrava a les llibreries matí i tarda, visitava biblioteques, consultava catàlegs editorials i els diumenges feia recorreguts llarguíssims per les parades de llibres de vell. Comprava piles de llibres, de vegades caixes senceres, i els llegia compulsivament. Però el seu desassossec no parava de créixer, de manera que va passar a idear tàctiques enrevessades, convençut que el mètode i el rigor li serien de gran utilitat.
Va començar a fer anotacions als marges dels diaris, a les factures dels hotels i als bitllets d’avió. Escrivia notes amb noms d’autors i títols de llibres que de cop li semblaven imprescindibles; després les repassava, assegurant-se que no se li escapava res. Quan acabava un llibre, buscava totes les obres dels autors que hi sortien citats; els llegia i després llegia els que citaven aquests, en una roda sense final. Va començar a fer llistes llarguíssimes de llibres i autors essencials: primer per èpoques, després per llengües i, finalment, per gèneres i per estils, i s’obligava a llegir tots els llibres que hi figuraven.
Devorant biblioteques
De vegades obria llibres a l’atzar i, si hi descobria citats els mateixos autors, teixia trames confuses de relacions i casualitats, esperant descobrir senyals que li suggerissin noves lectures. Més endavant es va concentrar en les paraules: anava a tot arreu amb el diccionari i llegia definicions, resseguia etimologies o triava les paraules més musicals o simplement les més estranyes; en poc temps va adquirir un gran vocabulari, però no va avançar gens en la recerca.
Es va deixar aconsellar pels crítics: un recomanava seleccionar una biblioteca molt exclusiva, de només 200 llibres fonamentals; al cap de sis mesos ja els havia devorat. Un altre prescrivia la lectura d’un llibre diari; ell superava aquell ritme amb escreix. Llegia llibres boníssims, plens d’emocions, però no el tranquil·litzaven. Menjava malament, dormia poc, s’estava gastant els estalvis i el patrimoni, i a la casa no hi cabia ni un llibre més. La dèria per la bellesa que se li escapava el turmentava. El seu mal no tenia remei.
La llibertat de llegir al tren
El dia de la vaga d’avions va agafar un TGV per anar a París. Va pujar al tren a Sants, havent dinat, i es va asseure en un compartiment de primera. Va treure un llibre de la bossa, va accionar la palanca, va tirar l’esquena enrere i es va repenjar còmodament. Quan anava a obrir el llibre es va adonar que l’esperaven sis hores senceres de tranquil·litat: va posar el mòbil en silenci i es va submergir en la lectura. Sis hores després, quan va baixar a la Gare de Lyon, estava tan excitat que va decidir que sempre més viatjaria en tren.
Va inventar-se claustrofòbies, vertígens i pànic als avions i va aconseguir que a la feina sempre més l’enviessin de viatge en TGV. Així va començar una fase de lectures instintives, sempre molt gratificants. Si a l’anada llegia la Infància a Berlín, de Walter Benjamin, a la tornada es decantava per A la Patagònia, el Bruce Chatwin que més li agradava. Si en un trajecte llegia Cefalú, de Lawrence Durrell, en el retorn a Barcelona escollia La meva família i altres animals, del seu germà Gerald. Prescindia de les estratègies i combinava la relectura de La promesa, de Dürrenmatt, amb La Mennulara, de Simonetta Agnello; El pont sobre el Drina, d’Ivo Andric, amb Ara que és tard, de Joan Vinyoli; Adreça desconeguda, de Kressmann Taylor, amb Les hores, de Josep Pla. Però si es decantava pels Moments estelars de la humanitat, de Stefan Zweig, a la tornada repetia el mateix autor, potser amb el Montaigne.
Va deixar la feina i es va dedicar només a viatjar. Va visitar diverses vegades totes les capitals europees i després va començar a viatjar a les ciutats que considerava més literàries. El dia del viatge a Florència va seguir pas a pas el ritual de les darreres setmanes. Va arribar a l’estació amb temps de passejar per la llibreria, però no va comprar res. Va pujar al vagó, va localitzar el seient i va obrir la bossa per agafar el llibre que havia reservat durant molt de temps. El va treure amb decisió, molt solemnement. Per fi se sentia preparat per llegir-lo. El va agafar, el va acaronar, va mirar la portada, va somriure i s’hi va abandonar.
Quan s’acostaven a Nimes, el tren va tremolar i es va sentir un cop molt sec, esgarrifós. Els pagesos que treballaven les vinyes van alçar el cap just a temps de veure els vagons que sortien volant i els ferros que es cargolaven els uns contra els altres. Repenjat al seient de primera, Stendhal llegia: “[...] Sortint de Santa Croce vaig sentir palpitacions. La vida en mi semblava esgotar-se i caminava amb por de caure...” Segurament va tenir temps de somriure una darrera vegada. Després, Memòries d’un turista se li va escapar de les mans. I es va fer fosc.
