T osca al Liceu es va presentar com una opció “comercial”, per fer caixa que en diuen, per assegurar-se el màxim nombre d’espectadors possible, i l’òpera de Puccini està clar que és un reclam infal·lible per aconseguir-ho. Per això són fins a quinze les representacions programades. Per una altra banda, el risc és la gran quantitat de versions conegudes i reconegudes que al llarg dels anys s’han pogut veure, i no en parlem d’escoltar. O sigui que les referències són tantes que existeix la possibilitat i la temptació, encara que sigui subconscient, de fer comparacions. Aleshores qui té la papereta són els cantants, que juguen un paper fonamental en la consecució de l’èxit o el fracàs de la representació, com hauria de ser gairebé sempre, però en aquest cas amb la ressenyada dificultat afegida. Val a dir que en línies generals, si algú té molta cura en aquest apartat, aquest és el Liceu, per tant la incorporació de Sondra Radvanovsky i Ambrogio Maestri era d’alguna manera una garantia de qualitat per assegurar els mínims exigibles del prestigi de la institució.
La direcció escènica, a càrrec de Paco Azorín, que debutava al Liceu en una producció de les grosses, i com és de suposar “verista”. No record mai haver-la vista d’una altra manera, que sens dubte és el que toca. Més referències per afegir al bolic del primer paràgraf. L’opció era clara des del primer moment, amb tres escenaris més o menys distints, que Azorín qualifica de realista el primer acte, expressionista el segon i simbolista el tercer. Vist el que s’ha vist, tan sols es tracta de matisos sense gaire importància pel que fa a la continuïtat de l’acció. I encara que hi posaré algun emperò, li hem de reconèixer que aporta a la representació la fluïdesa necessària perquè la història funcioni sense entrebancs, amb una continuïtat destacable, que fins i tot ajuda, o millor, posa al servei del llibret de Luigi Illica i Giuseppe Giacosa, i per descomptat a la música de Giacomo Puccini, que ja estructuraren l’acció de manera tan senzilla com precisa, el bo, el dolent i ella, naturalment. La direcció escènica d’ Azorín és allà, amb la seva dosi d’espectacularitat, però que tampoc no es converteix en la raó de ser de l’espectacle, fins al punt que passa una mica desapercebuda, a mi almanco. Anem a l’emperò. En el segon acte, el moment en què Cavaradossi és torturat i el porten davant Scarpia exhibint les seves peculiars estratagemes de “seducció”, l’escenògraf ens mostra una presó des d’on surt el tenor en condicions poc aconsellables, tan innecessària com poc adient, tant estèticament com argumentalment, a la sala on es troben els dos altres integrants del trio protagonista. Tampoc no té gaire importància pel que diré a continuació.
I la continuació és per parlar de la part vocal. Com a primera providència, s’ha de dir que el tenor que havia de cantar el dia de l’estrena, Ricardo Massi, va ser baixa per indisposició, i substituït pel tenor canari Jorge de León, valor en alça, que ja havia de cantar cinc de les representacions restants. El primer tast amb Dammi i colori, tot just al principi del primer acte, amb la dificultat que això representa, com també el que es tracta d’un dels nombrosos top ten de Puccini. Ho va salvar amb correcció, per a continuació fer al mateix en el duet de Mario! Mario! Mario!... Son qui, que començaven a fer que els prejudicis quedassin damunt la Rambla i a la conclusió del primer acte pensar “no està malament això, gens malament”. Com sempre en la vida, el millor estava per arribar, i el segon acte, amb la incorporació definitiva d’Scarpia, era la revàlida. Notable alt, per això la importància escenogràfica se’n va anar en orris, fins al punt que el públic que omplia el Liceu va esclatar, literalment, en aplaudiments, quan varen interpretar el quartet Floria!... Amore. No cal dir que es varen multiplicar amb l’única ària per a la soprano de tota l’òpera, Vissi d’arte, que va convertir Sondra Radvanovski en la gran triomfadora de la funció. Però seria injust no destacar, per descomptat, un Ambrogio Maestri excepcional, tant pel que fa la veu, sempre al seu punt, com a la seva capacitat expressiva sobre l’escenari, que no va deixar enrere Jorge de León. Tot plegat una funció excepcional, molt per damunt qualsevol previsió, o almanco les meves. A la mateix altura el cor i l’orquestra del Liceu, per a l’ocasió dirigida per Paolo Carignani, i com tota la resta al servei del que importa.
