El passat 'slapstick' d'Orson Welles

The New York Times / Nova York.Qualsevol que tingui nocions de cinema sap que Orson Welles va debutar com a director de llargmetratges el 1941 amb Ciutadà Kane . És menys conegut, però, que aquesta pel·lícula no va ser el seu debut com a cineasta. Aquesta distinció l'ostenta Hearts of age , una paròdia de vuit minuts d'una al·legoria avantguardista que Welles, l'adolescent més precoç del món, va codirigir el 1934 amb un amic, William Vance, a l'Escola Todd per a nois de Woodstock, a Illinois. Kane no va ser tampoc la primera trobada professional de Welles amb el cinema. Tres anys abans de debutar a Hollywood va treballar en 40 minuts de metratge que s'havien de projectar juntament amb l'obra Too much Johnson , el remake d'una comèdia del 1894 que Welles volia estrenar al Mercury Theater de Broadway el 1938 amb nombrosos membres de la companyia del teatre, encapçalats per Joseph Cotten, i amb música de Paul Bowles, l'autor d' El cel protector.

Els estudiosos de la filmografia de Welles han estat intrigats per Too much Johson durant dècades. El film podia suposar la primera experiència cinematogràfica del director amb actors professionals. En els últims 50 anys no s'havia tingut constància que n'existís cap còpia. Fins ara: Too much Johnson ha reaparegut. No s'ha trobat a Madrid, on Welles tenia una casa i on es creia que s'havia destruït la cinta en un incendi que havia arrasat tot el que hi havia dins, sinó en el magatzem d'una empresa de transport de Pordenone. Sembla que la pel·lícula va quedar abandonada en aquesta ciutat portuària del nord d'Itàlia en algun moment dels anys 70. A Pordenone hi ha Cinemazero, una organització cultural que projecta clàssics regularment i que s'associa amb la Cineteca del Friuli cada tardor per organitzar el festival Le Giornate del Cinema Muto.

Els treballadors de Cinemazero es van adonar del que havien trobat i van enviar la pel·lícula a la George Eastman House, a Rochester, on el cel·luloide s'ha transferit a un suport modern més segur amb la col·laboració de la National Film Preservation Foundation. Està previst que Too much Johnson s'estreni a Pordenone al festival d'enguany, que comença el 5 d'octubre. També es projectarà a l'Eastman House el 16 d'octubre, i si s'aconsegueixen recursos la fundació la penjarà a la xarxa a finals d'any.

El talent d'un cineasta jove

Els fotogrames ampliats de Too much Johnson que s'han fet públics suggereixen que Welles era un cineasta jove -tenia 23 anys- però amb un domini sorprenent del mitjà. Les imatges són inconfusiblement seves, amb plans molt curts, diagonals marcades i un ús insistent i irònic de l'angle heroic , el posicionament de la càmera per mirar l'actor com si fos una estàtua en un pedestal. A Too much Johnson no hi ha herois, només un faldiller frenètic de Yonkers anomenat Augustus Billings, interpretat per Cotten. El personatge té una aventura extramatrimonial sota la identitat falsa del propietari d'una plantació a Cuba anomenat Johnson, un personatge que per desgràcia resulta que és real. Billings ho descobreix quan arriba a Santiago en companyia de la dona, la sogra i un marit gelós.

Cadascun dels actes de l'obra -escrita per William Gillette- havia de començar amb un fragment de la pel·lícula. Al primer (el més ben acabat) hi havia una persecució per Manhattan filmada com una comèdia muda, amb perseguidors com els policies dels curts humorístics de la Keystone, una manifestació de sufragistes i un Cotten trontollant a la cornisa d'un gratacel com Harold Lloyd a L'home mosca .

Welles va rodar una gran quantitat de metratge -gairebé quatre hores- i sembla que s'ho va passar bé, com revelen les filmacions domèstiques del rodatge. El més important va venir després, quan es va tancar amb una moviola a la seva suite al St. Regis a Manhattan en un intent desesperat per enllestir la pel·lícula a temps per a les funcions. Tot i que Welles va descobrir en aquell moment les possibilitats del muntatge, de sobte va perdre l'interès per la producció. Per raons que no han quedat mai clares -potser perquè alguns actors es van queixar de no cobrar prou o perquè al teatre de Connecticut no hi havia lloc per a un projector-, el pròleg va ser descartat i l'obra, finalment, no va arribar a Broadway, amb la decepció de Welles. A l'octubre finalment ocuparà el seu lloc en la història.