El mirall i la finestra

E stúpids, escrita i dirigida per Blanca Bardagil i Ferran Rañé, encara que als crèdits posi tan sols el nom de la primera com a responsable de la direcció, és un espectacle inspirat en Les lleis fonamentals de l’estupidesa humana de Carlo Maria Cipolla, cosa que en qualsevol cas s’ha de reconèixer que és una idea, si més no, interessant. Abans de parlar del muntatge, m’agradaria dir que l’únic emperò que es pot posar al divertit assaig és que sempre parla dels estúpids en tercera persona del plural, obviant una màxima imprescindible com “no hi ha cap humà que es consideri un estúpid”, amb la qual cosa en parlar d’aquest tema és fàcil pensar que en aquestes circumstàncies sempre es parla dels altres i mai d’un mateix, perquè no existeix el mirall que reflecteixi l’estupidesa humana, i aleshores confonem el mirall amb una finestra.

Dit això, fa gola veure sobre un escenari les teories de l’historiador econòmic sobre l’estupidesa humana a partir de les cinc lleis que el conformen i el gràfic amb els seus eixos que subdivideixen l’espècie en quatre grups: els intel·ligents, els malvats, els estúpids i els desgraciats o càndids, que a la vegada es poden subdividir en malvats intel·ligents o malvats estúpids, etc., sense oblidar una de les lleis que esgrimeix Cipolla, que diu: “La probabilitat que una persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica seva”.

Estúpids està estructurada dramàticament a partir d’una conferència amb el títol de l’obra que ha de donar un professor que no arriba, per la qual cosa, l’esborrapissares professional que interpreta Ferran Rañé, després de mostrar-nos la seva habilitat per deixar la pissarra impol·luta, i sense aixecar ni una mica de pols, tal com li agrada al professor, decideix ell mateix donar la conferència. Primer és ell, després és ell i el professor, i finalment tan sols el professor, en un gir dramàtic i gratuït tret de la màniga, que per raons òbvies no revelaré. El punt de partida és bo, però Rañé no troba en cap moment de la funció el tarannà eficaç de cap dels dos personatges; massa apallassat i caricaturesc el primer, sense cap necessitat, mentre que el segon, suposadament un revolucionari a qui han fet fora de la universitat, no té gens de consistència des del text que han construït ambdós autors, i que vol ser una mena de metamorfosi dramàtica en què es mesclen l’estupidesa i la intel·ligència. Estaria bé posar sobre l’escenari l’estúpid i l’intel·ligent perquè el públic decidís a quin costat està un i l’altre. Però tampoc això no es fa palès, com gairebé res de l’obra, que un no arriba a saber si vol fer riure o reflexionar, o ambdues coses. A mi particularment cap de les dues, i això que hi vaig posar interès.