Cultura 22/11/2014

Una mica més no importa

i
J. A. Mendiola
4 min

Liceu. Potser és injust començar aquest ‘escandall’ amb les tres relliscades, tres, que va tenir la protagonista de la nit, Anne Schwanewilms, quan va voler deixar la nota una mica amunt a Erist der Richtige für mich!, crec, i li va quedar la veu molt evidentment escardada dos cops consecutius. Imagino que la situació de la soprano pràcticament tot just començat el primer acte no va ser fàcil de superar. Val a dir que el públic, que no omplia per complet el Liceu, va fer un discret mutis com si res no hagués succeït, que segurament ajudà sobre manera a poder fer-ho, de tal manera que ens vàrem oblidar de les dues primeres i se li va perdonar una tercera al tercer acte, fins al punt que a algú se li escapà un “bravo!” en el moment de les salutacions finals, on hi va haver dos triomfadors: Michael Volle, el baríton encarregat de donar vida a Mandryka, de veu profunda i sòlida, donant al seu personatge el punt exacte de mesura tant interpretativa com vocal,tant en els moments dramàtics com en la resta (per exemple la part més còmica, per dir-ho d’alguna manera, en el segon acte); i per una altra banda Ofèlia Sala, en el rol de Zdenka, la germana transvestida d’Arabella, que va haver de substituïr Genia Kühmeier, i ho va fer amb força, convicció i una veu farcida de colors, com ho necessita el personatge. A un altre nivell, per la importància dels seus personatges, Doris Soffel com Adelaida i Susanne Elmark com Fiakermilli.

La resta complí amb correcció els seus papers, encara que no cal dir que el tenor que interpreta Matteo, Will Hartmann, se les va veure i desitjar per poder completar el seu rol al tercer acte amb la qualificació de discreta correcció, com és habitual en les òperes de Richard Strauss, ben conegut per l’escassa benevolència, fins i tot diria que menyspreu, pels cantants d’aquesta tessitura. Pel que fa a la part musical, Ralf Weikert, que havia substituït Antoni Ros-Marbá per prescripció facultativa, va tenir en tot moment el control de la funció, amb ferma delicadesa, amb un gran preludi en el tercer acte, que d’alguna manera resumia perfectament tot el que havia succeït sobre l’escenari fins aleshores i anunciava el que restava. El que està clar és que el conjunt, tot i les errades de la Schwanewilms, va convertir Arabella, vint-i-cinc anys després de la darrera representació al Gran Teatre del Liceu, en un esdeveniment. Un gran esdeveniment com és la darrera col·laboració entre Richard Strauss, que hi va aportar una música deliciosa, una mica allunyada de les modes del moment, però amb un segell personal indiscutible, com ho és també la qualitat i dificultat de la partitura, i Hugo von Hofmannsthal, finat poc abans d’acabar el llibret, en el qual la feina de l’escriptor resulta fonamental per al resultat final d’aquesta comèdia lírica, que té moments absolutament melodramàtics, com són els que protagonitza Zdenka, però que en conjunt, dramàticament, funciona com un rellotge de precisió.

Christof Loy, amb un muntatge minimalista i utilitzant tan sols el blanc i el negre, deixa el lluïment per als cantants, que pràcticament esdevenen estàtics durant tota la funció, de cara al públic, i sense haver d’estar pendents de les possibles ocurrències del director artístic de torn. Una mica de moviment, de dramatúrgia, en el primer acte, sí que el vaig trobar a faltar, mentre que la composició dels protagonistes en el tercer acte em va semblar brillant, sense tot aquest moviment de l’escenari al primer acte que anava obrint portes i mostrant les diferents ubicacions al fons de l’escenari, reduït a una caixa blanca. El que no és fàcil d’entendre és per què Arabella, un altre retrat d’una altra dona, constant iconogràfica en les òperes de Richard Strauss, no sigui inclosa més cops en els repertoris tradicionals i habituals, els que omplen sí o sí els teatres d’arreu del món.

Teatre Lliure. Al Lliure de Montjuïc ni més ni manco que My Perfect Mind, dirigida per Kathryn Hunter, qui juntament amb els dos intèrprets, Edward Petherbridge i Paul Hunter, són els responsables dels textos d’aquesta petita exploració shakespeariana, que conta la història d’Edward Pethebridge, un famós actor britànic que el segon dia dels assajos d’El rei Lear va patir un vessament cerebral, tot just una reflexió còmica, molt còmica, sobre el que ens té reservat el destí a partir del conegut text del bard d’Stratford-on-Avon.

Però molt més, i estic segur que el públic britànic encara gaudirà molt més, sobretot per les referències a alguns actors o personatges no gaire arrelats més enllà de la seva àrea d’influència i que aquí ens queden un mica allunyats, com és el cas de la referència que fan a Peter Wimsey, un detectiu de les novel·les i narracions curtes de Dorothy L. Sayers ,i alguna referència més. Però amb les de Laurence Olivier o concretament amb el personatge que va interpretar a la pel·lícula de William Wyler, el famós Heathcliff i moltes més, n’hi ha prou per passar poc més d’hora i mitja de creativitat, divertida i desfermada, de claríssimes i solvents interpretacions. Tot un festival interpretatiu a càrrec dels dos únics protagonistes; hauria pogut durar tot el temps que hagués volgut i segur que no n’hauríem quedat gens farts, però així i tot val a dir que el final és rodó, com tota l’obra, que va rodolant entre la farsa i la reflexió, amb un llenguatge humorístic tan variat com intel·ligent, que fa que My perfect mind transcorri a velocitat de vertigen i amb aquesta necessitat que una mica més no importa.

stats