Benito Pocino
Misc 13/04/2014

Molt més enllà de Mortadel·lo

Toni Vall
4 min

BarcelonaMortadel·lo és l’home de goma. Immune als cops i les patacades, sobreviu a hecatombes i mutilacions. En el trànsit d’un segon, pot disfressar-se de cuc, alienígena o cafetera. Francisco Ibáñez, el seu pare, va imaginar-lo llargarut, miop i sapastre. Un còmic sense edat atrapat en el temps dins d’una vinyeta. La seva existència és un Dragon Khan, però viu captiu d’una vida que mai canvia. Hi va haver un dia, però, en què Mortadel·lo va aconseguir canviar la vida a un tranquil treballador de Correus.

Any 2003. Benito Pocino treballa classificant cartes i paquets al monumental edifici de Via Laietana. No és novell en el món del cinema. Des d’Angoixa (1987), de Bigas Luna, a Historias de la puta mili (1994), passant per Makinavaja (1992), ha fet petits papers sense excessiva dificultat interpretativa. Quan la productora Sogecine engega el projecte de dur a la pantalla les aventures dels dos agents secrets més inútils de la galàxia, se’ls encén una llumeta. El càsting no és fàcil, i l’elecció del Benito per al paper protagonista, arriscada. Però no hi ha marxa enrere. Ell és l’elegit. L’experiència resulta molt intensa. És el primer cop que fa d’actor en el sentit literal de la paraula.

Exercitar la memòria per aprendre’s el guió, treballar la dicció i interactuar amb actors professionals. Difícil, molt difícil. La fita s’assoleix i La gran aventura de Mortadelo y Filemón esdevé un èxit esclatant que li proporciona una gran popularitat. Ell, però, en guarda un record agredolç. Per una banda, l’experiència és extraordinària, un sense fi de vivències i coneixences que valen la pena: el director Javier Fesser, per exemple, amb qui té molt bon tracte. Però, per l’altra, Benito nota que transita per un món que li resulta estrany. Detecta egos desbocats i mirades de suspicàcia. “Alguns es pensaven que jo era tonto”, rememora. I hi ha també la qüestió econòmica. No acaba gaire content del tracte que li dispensen en aquest sentit. Per Mortadelo y Filemón: misión salvar la Tierra (2008) tornen a oferir-li el paper, però no s’arriba a un acord econòmic i se’n desmarca.

El millor record que guarda d’aquell episodi vital tan espaterrant és la foto de grup del final del rodatge. Tot l’equip i tots els moments viscuts concentrats en una instantània injectada de significats. De fet, aquell mateix any és una coctelera agitada amb força: Benito es casa i conviu durant quatre anys amb la seva parella fins que els camins se separen amb naturalitat. La gran complicitat amb el director Òscar Aibar li facilita seguir actuant en films com Platillos volantes (2003), La máquina de bailar (2006), Rumors (2007) i El gran Vázquez (2010). Ara fa uns quants anys que està una mica apartat d’aquest món. I sí, li agradaria tornar, però amb un projecte seriós, una proposta que li permetés trencar una mica amb l’estereotip de personatges en el qual sempre s’ha trobat captiu. La gent encara té present el seu gran paper i el saluden pel carrer. Sovint amb simpatia i bon rotllo, però no sempre amb un to agradable ni una mirada neta: “Es deuen pensar que no me n’adono, però veig perfectament com em miren algunes persones. El que no saben és que jo els veig molt pitjor del que ells em veuen a mi”.

Primer implant auditiu de l’Estat

La seva vida ha estat marcada per un problema comunicatiu seriós: va néixer pràcticament sord i els metges van concloure que no hi havia solució. Per sort, va rebre el primer implant auditiu d’Espanya. Fins als nou anys no va poder anar a l’escola, però mentrestant els seus pares i germans ja li havien ensenyat a llegir i a sumar. Amb paciència i positivisme ha transitat per camins de coneixement imprevistos i estimulants. Ha après idiomes, ha treballat en magatzems, empreses de neteja, com a zelador en un hospital i, en plena època del destape, com a responsable de llums en un estudi de fotografia eròtica. Recorda, amb una ganyota de desaprovació, el dia que un pare va portar la seva filla de setze anys a fer-se fotos. Està content d’haver conegut els anys d’obertura de Barcelona després de l’asfixiant grisor de dècades passades. Els anys 80, els punkies, el rockabilly, el new age... Una època de descoberta i de llibertat que ell va experimentar en primera persona. Opina que els Jocs Olímpics del 1992 van desposseir la ciutat d’una personalitat molt pròpia en favor d’una pretenciositat pija que no el convenç en absolut.

Al Benito li agrada la gent genuïna, que no es comporta moguda per les modes ni els prejudicis. Està emprenyat amb el sistema de desigualtats que ens governa i que ens empeny a la deshumanització. “Abans de les tauletes i els iPhones, la gent anava als bars a parlar!” D’aquí tres anys en farà seixanta, ja no fa tant exercici com quan era jove, però es manté en bona forma. Per les seves mans han passat moltes vides tancades dins d’un sobre. La seva no és una vinyeta, però qui pot negar-li que l’ha viscut com una gran aventura?

stats