Cultura 07/09/2014

De local a universal

i
J. A. Mendiola
3 min

Artà.- Dels llargs camins és la història dramatitzada del darrer batle republicà d’Artà, Gabriel Garau Caselles, Boira, i els seus companys represaliats . L’autor, Jaume Miró, ho qualifica de “teatre documental”, que no sé si és bo o dolent, almanco com a promoció. Que ho és, no n’hi ha cap mena de dubte, fins al punt que cada un dels protagonistes es presenta al públic i fa cinc cèntims de la seva vida, una pinzellada, suficient com per constatar que no es tracta d’un personatge, que es tracta d’un home, d’un veí amb nom i llinatges, i amb una edat molt concreta en el moment dels fets. Deia que per ventura no era bo, per la possibilitat que els fets en si mateixos delimitin l’interès d’un major nombre d’espectadors, perquè Dels llargs camins no és una història local d’interès local, perquè com diu l’autor en el programa de mà, Dels llargs camins és una història que avui -sí, avui- es repeteix a qualsevol terra en guerra, perquè un home és qualsevol home, i una guerra és qualsevol guerra”. Una història local que ha d’esdevenir universal. Saber transmetre aquest missatge és per ventura l’handicap més gros que té la dramatització que ha fet Jaume Miró del treball d’investigació dut a terme per l’historiador Jaume Morey, mil folis a doble cara, que es convertiren en el punt de partida del treball del dramaturg, que ha dirigit Joan M. Albinyana. Quatre actors i un músic sobre l’escenari, Miquel Àngel Torrens, Joan Manel Vadell, Biel Bisquerra i Sebastià Adrover, acompanyats amb música en directe per Marcel Cranc, un valor afegit que apuja, i no poc, el nivell de qualitat de l’espectacle. Per una altra banda, també sobre l’escenari hi col·locaren els cent vint-i-cinc espectadors que exhauriren les localitats en poc més de mitja hora, fet que li donava un caràcter molt intimista, que apropa, en tots els sentits, els protagonistes als espectadors. El cinquantè aniversari de la mort del ‘batle Boira’ d’alguna manera ja s’ha convertit en un esdeveniment, un esdeveniment presidit per la fotografia del cartell anunciador i del programa de mà, on apareixen els actors reals de la gairebé recent tragèdia, que no deixa de ser una recreació de les paraules dels que hi apareixen. Diuen que la primera funció no és la més idònia per valorar el conjunt, encara que alguns directors també diuen que la segona tampoc perquè els actors, després de l’esforç de la primera, estan massa relaxats. En qualsevol cas, és cert que Dels llargs camins començà una mica neguitosa i es feia difícil assolir la versatilitat de, per exemple, la taula, que serveix per a gairebé tot: des de la taula del batle fins a un tren o una nau on alguns dels protagonistes marxen cap a Marsella. Però a mesura que anaven passant els minuts i els actors s’anaven col·locant dins la pell dels personatges, la peça agafà cos i tota la imatgeria escenogràfica quedà relegada al segon terme que li correspon, mentre que la música de Cranc va estar sempre subtilment present.

El niño.- Aquesta ha estat la pel·lícula que sens dubte ha obert la temporada 2014/2015, un blockbuster espanyol signat per un director nascut a Ciutat, Daniel Monzón, a qui saludam cada cop que estrena una pel·lícula amb l’afegitó de “de gènere”, com si això fos una novetat en la filmografia del realitzador. El cert i segur és que cada cop manega un pressupost més difícil de manegar, o almanco ho sembla. El gènere és el d’acció, i com a tal té tota una sèrie de trets característics dels quals mai no s’ha de sortir, com és per exemple la duració dels plans, que no necessiten introspeccions psicològiques, perquè els personatges sempre van carregats també d’una sèrie de trets característics, que en aquest cas són coneguts com a tòpics. Això no és bo ni dolent, és senzillament així, i El niño no és una excepció, ni molt manco: el protagonista guapo i dur amb l’amic sense gaire llums i graciós; el policia bo, solitari, descregut, i el policia dolent, que sembla bo i a sobre són amics íntims... Per no parlar de les diferents històries d’amor que es van intercalant en la història vertebral, la de la iniciació en el món del tràfic de drogues dels dos primers protagonistes, que fins i tot resten al final de la història com dues víctimes en lloc de botxins i que, per moltes altres raons, els fa absolutament inversemblants, tant pel que fa a la presentació d’ambdós com amb el feliç desenllaç. Massa històries entrecreuades, massa minuts, massa pretensions per tan poca substància, per no parlar del final redemptor.

stats