La imatge d’una pintura històrica transportada pel barri antic de Palma, sense cap protecció, damunt el camió d’una cristalleria, és tot un signe de l’època. No podem dir que l’obra vagi a lloure. Hi va en el sentit que si plogués es banyaria, que s’assolella i agafa el fred i la humitat matinera (gens recomanables per a l’epidermis d’una pintura), que se li aferra la pols, que es mou amb el trac-a-trac del camió pels carrers empedrats i que pot recollir la deposició de qualsevol ocell que vulgui passar a la història.
Ni una flassada, ni que sigui per dissimular, ni un cartró o un suro, que és el mínim que posaria un vidrier a un vidre perquè no se li trenqui, ni molt manco una caixa o un contenidor protector, que és el que es recomana a qualsevol transport d’una obra d’art.
La pintura en qüestió, a dir dels experts consultats, és sens dubte una bona pintura, una adúltera de les que es representaven a la Itàlia del segle XVII, o una bona còpia d’aquestes, que per aquí se’n varen fer moltes al XIX.
I no, no va a lloure del tot en el seu colcar per davant l’església de Monti-sion. Per sumar desgràcies, la duen fermada amb cordes que estan en contacte directe amb la pintura, l’estrenyen pels cantons i, amb la vibració del camió, rapinyen inevitablement la seva cara bona. En qualsevol classe de conservació de peces artístiques, es mostren fotos molt similars a aquesta per posar en relleu les animalades que es feien als anys trenta del segle passat.
Imatge de l’època
No és la històrica pintura la que, en realitat, va a lloure, sinó la transformació sense fre del centre històric de Palma. En aquest sentit, la foto que feia ahir un professor d’Història de l’Art de la UIB, que va quedar espatarrat en veure l’escena, és la imatge, la metàfora visual de la nostra època. Mentre s’abandonen els convents, es buiden literalment els antics casals, que tenien pintures com la que ahir es passejava, per trossejar-los i convertir-los en apartaments, més aviat petits però de gran luxe, o bé en hotels boutique.
La normativa no només ho permet, sinó que ho promou. La moratòria perquè no es facin més hotels al centre de Ciutat va tenir la sorprenent idea d’excloure els casals històrics. El patrimoni, a prendre pel sac o a colcar damunt un quatre rodes sense sostre.
I és que no només serà que gairebé no quedaran vestigis de les tipologies arquitectòniques dels interiors dels edificis diverses vegades centenaris, amb excepció dels que són considerats béns d’interès cultural o catalogats -entre els quals hem de recordar que Can Weyler i Can Serra cauen-, sinó que si no es controlen els béns mobles que s’inclouen dins aquests casals, passa això que avui tenim en foto: una pintura històrica que no sabem on va ni com arribarà. Ni tan sols si aconseguirà sobreviure.
