Publicitat
Publicitat

“Entre dos segles”

Studium Aureum.- De nou aquest petit miracle de les nostres illes que atén per Studium Aureum, heterònim de Carles Ponseti, que a l’auditori del Conservatori havia d’oferir La cançó de la Terra de Gustav Mahler amb arranjaments d’Arnold Schöenberg com a sisè concert de la temporada, i que per causes de força major, segons varen explicar en el seu moment, es va canviar per un no menys interessant recull de peces, sota el nom d’ Entre dos segles, que d’una manera o altra tenen en comú la presència del compositor vienès Schöenberg, posteriorment nacionalitzat nord-americà, i sens dubte pare de la música moderna -dodecafonisme, atonalitat...-. El canvi de segle amb el seu trabucament absolut pel que fa al món de l’art en tots els seus vessants és la coartada del programa, i qui millor que Schöenberg en el cas de la música per explicar aquesta gran transició, ja sigui com a compositor, en el cas de la peculiar i divertidíssima La brigada de ferro, en la qual el pianista Andreu Riera hi posà la veu, o en el Nachtwandler, en el qual Ponseti va canviar la trompeta pel clarinet de Jordi Rumbau, que no va sonar ni millor ni pitjor, senzillament una mica diferent, o com el fet que la veu fos de mezzo, malgrat que habitualment, encara que no està especificat, ho fa una soprano, que en aquest cas va semblar fins i tot millor. A més, Studium Aureum oferí els arranjaments per part de Schöenberg d’ El vals de la llacuna, Roses del sud i una subtil i fantàstica interpretació de Vals de l’Emperador, per finalitzar amb Cançons d’un caminant de Gustav Mahler, sobre uns poemes que havia escrit Mahler mateix, i amb Schöenberg com a arranjador, senzillament magnífiques, amb una Waltraud Mucher molt còmoda i, per tant, podent destil·lar la intensa tristesa de tots i cadascun dels poemes. Bon concert!, vaig sentir que deia algú. I tenia raó.

Bille August.- Tren de noche a Lisboa és el títol de la darrera pel·lícula de Bille August, el director de Pelle, el conquistador, amb la qual conquerí Hollywood, i a partir d’aquí moltes expectatives i poques realitats. Entre d’altres, per exemple, La casa dels esperits, que no han tengut ni tanta sort, ni tant talent, ni per descomptat tanta fama, però així i tot, com em succeeix amb alguns directors que en el seu moment han fet una bona pel·lícula, a cada nova producció signada pel realitzador ex-danès sempre em queda el benefici del dubte. Si a sobre el repartiment està encapçalat per Jeremy Irons, acompanyat per Tom Courtenay, Charlotte Rampling, Christopher Lee, Lena Olin i Bruno Ganz, està clar, com diria un amic meu, que fa set. La set s’acaba en el primer glop i no perquè sigui una mala història, que fins i tot gosaria a dir que és interessant o perquè els personatges no tenguin pes específic o per moltes altres coses que sempre són ingredients de primera qualitat i sense els quals és difícil que una història mantengui l’equilibri. La cosa no és gens senzilla. Si tenim bons actors, interessants personatges, una història difícil de creure tal com està explicada, però amb un punt de partida encisador, que al cap i a la fi no és més que un McGuffin, un escenari tan poètic com Lisboa i en una època tan especialment sensible com és la dels moments abans de “la revolució dels clavells”, està clar que era més difícil llançar la pilota fora que fer gol. Idò la pilota va anar a parar als núvols, de tal manera que tots els ingredients que August tenia a l’abast sobre el paper van perdent sabor a mesura que es van cuinant. Val a dir que la versió doblada no ajuda gens a res, o si més no ho embulla tot una mica més, fins al punt que es fa difícil digerir les diferents situacions que es van plantejant, perquè entre d’altres mai no queda gens clar ni tan sols en quina llengua estan parlant, i sembla que li han passat el corrector de Google que habitualment fa servir la nostra insigne consellera. A més de la versió original, crec que també li manquen la sal i les espècies.

Noé.- No volia perdre l’oportunitat de no dir la meva sobre la darrera pel·lícula de Darren Aronofsky, protagonitzada per Russell Crowe en el paper protagonista i que ha fet esclatar bòfegues a cristians i jueus, i per mi també als musulmans, per la senzilla raó que d’una manera o d’una altra resulta que tots som parents i, per tant, fills de l’incest, encara que això estava bíblicament clar i llampant amb Adam i Eva. Però no és tot, el vestuari de Noé i sobretot les seves “xicas” és de passarel·la; que surés la barca, un miracle, com no podia ser d’altra manera, i els efectes especials, de primera divisió. El conjunt, l’apocalipsi segons Aronofsky.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF