R ien à dire al Teatre del Mar, amb la Companyia Leandre, dirigida per Leandre Ribera i interpretada per Leandre Ribera, tota una garantia de passar una hora agradable, molt agradable. Humor blanc, molt blanc, jo diria que des del classicisme del mim, més que del clown tal com el tenim entès, i una dosi absoluta d’eclecticisme en estat pur. Això vol dir que a l’espectacle reciclat, des del carrer on es representava amb el títol de Chez Leandre, al teatre convencional, hi podem trobar no poques referències prou conegudes, com Chaplin, els germans Marx, Buster Keaton, tots els grans clàssics i, per tant, intemporals. Això no vol dir tòpic, perquè tot plegat no deixa de ser un espectacle original, és a dir, passat pel sedàs de l’autor, director i protagonista de la funció, encara que no significa que sigui l’únic protagonista. Un cop i un altre hi fa participar el públic, amb l’estratagema sempre delicat i perillós de fer pujar un grapat d’espectadors que l’ajuden en l’espectacle i hi posen la mateixa tendresa que destil·la Leandre.
Rien à dire no conta cap història. Està estructurada amb un gag rere l’altre, amb fluïdesa, amb naturalitat i amb l’adjectiu que millor defineix el conjunt, que no és altre que poètica, encara que també hi caben delicat, entranyable... Com amb Charlot, el cas més paradigmàtic: els objectes no són menys protagonistes que el mateix Leandre de tot el que succeeix sobre l’escenari. Així, per exemple, una cadira, una taula, una porta o un llum, més d’un, per no parlar dels calcetins, els paraigües, una caixonera, un armari on hi habita un invisible fantasma, es converteixen en companys en aquest viatge cap al somriure, sense fissures. Tot transcorre amb naturalitat, amb fluïdesa, com si d’un text sense punts, ni tan sols seguits, es tractés. Una hora intensa que passa com un alè. De cop tot ja ha acabat, arrodonit, perfecte, tot encaixat amb senzillesa, sense sotracs, amb l’habilitat de qui domina l’espai, els moviments, el cos, les expressions sempre amables de qui ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Catalunya 2010 i el Premi Ciutat de Barcelona 2014, per a tots els públics, amb molta gràcia i talent i destresa per encisar l’espectador tot just aparèixer sobre l’escenari, o també, per exemple, amb el sol gest d’obrir una porta, que sempre hi haurà algú que li porti l’estri necessari per al seu següent gag o obrir un calaix o raspallar-se les dents o encendre un llum, o molts llums. Es diu Leandre i el podeu veure fins diumenge al Teatre del Mar. No us refieu del títol, té molt a dir.
