Un artista que fa activisme amb sentit de l’humor

BarcelonaFill d’una de les grans figures de la literatura xinesa contemporània, el poeta Ai Qing, Ai Weiwei ha begut com el seu pare de la tradició xinesa i de l’avantguarda occidental i, com ell, ha optat pel vers lliure a l’hora d’expressar les seves idees sense por a les conseqüències d’enfrontar-se al poder. El pare d’Ai Weiwei, un intel·lectual de família benestant, va entrar a Pequín amb Mao, però el 1957 va ser depurat durant la Revolució Cultural i enviat vint anys a netejar latrines a la província de Xinjiang. Avui s’estudia a les escoles xineses i ja abans de morir es va traduir a nombrosos idiomes.

El fill porta el mateix camí. Ai és avui l’artista xinès més conegut arreu del món, i ho és no només per la seva obra sinó també perquè és un dels principals dissidents xinesos. De fet, des del 2011, quan va ser detingut 81 dies sense una acusació clara, que no el deixen sortir de la Xina, tot i que ell no ha deixat de mantenir el contacte amb el món exterior aprofitant tots els recursos de les xarxes socials. “Això de la Xina no és socialisme ni capitalisme, és corrupcionisme”, deia el 2009 quan va venir a Barcelona per fer una instal·lació al pavelló Mies van der Rohe en què va omplir les piscines de l’edifici de llet i de cafè. Llavors ja s’esperava la detenció perquè sabia que el govern xinès l’hi tenia jurada. Per denunciar la falta de llibertat d’expressió però, sobretot, per la contínua denúncia de la corrupció, de la qual el terratrèmol de Sichuan del 2008 va ser una prova dramàtica. Molts dels morts, la majoria nens, es van produir per la mala construcció de les escoles a causa de l’especulació amb els materials dels polítics locals. Ell, com d’altres, ho va denunciar, i avui encara ho recorda amb algunes de les peces que presenta a les seves exposicions.

Aquesta doble faceta d’artista i activista provoca a vegades desconfiança. Se l’ha acusat d’aprofitar el seu activisme per treure’n rendiment econòmic i mediàtic, i és veritat que el seu art es va revaloritzar molt a partir d’aquell moment a les subhastes, però tot plegat és molt més complex. El 2011 ja feia molts anys que era un dels creadors més interessants del panorama artístic, i no només del xinès, per la força d’una obra conceptualment molt sòlida en la qual el sentit poètic i l’activisme polític sempre han anat de bracet. També és arquitecte (va col·laborar amb Herzog i De Meuron en el disseny de l’Estadi Olímpic de Pequín, tot i que no va voler anar a la inauguració), bloguer, músic, cineasta, escriptor i comissari. El que se’n diu un humanista.

En el fons, però, Ai Weiwei és un dadaista, tan iconoclasta com el seu admirat Duchamp i tan irònic com els neoconceptuals nord-americans dels 80, que va conèixer de primera mà, ja que es va passar tota aquella dècada a Nova York. Per això el que fa descol·loca, perquè la seva denúncia no és mai solemne sinó irònica, humorística -com el vídeo en què balla el Gangnam style amb manilles- i, sobretot, volgudament provocadora.