XXIX Temporada d’Òpera i festa lírica

Teatre Principal.- No va ser una roda de premsa, va ser com una mena de còctel, amb cava, patates i cacauets, i va sortir bé. Hi havia quòrum, i finalment el vernissatge es va convertir en una festa lírica d’altura. Els polítics, Joan Rotger, vicepresident del CIM, i Margalida Moner, directora-gerent, feren un discurs a l’ús, una mica en la línia habitual, felicitant-se mútuament, parlant dels esforços que comporta una temporada d’òpera, les gràcies de rigor perquè tot fos col·loquial, tant que presentaren la trentena Temporada d’Òpera quan és la vint-i-novena. Detalls sense importància, com també que parlessin dels patrocinadors, que per cert dos hi feren acte de presència, i no diguessin ni un sol cop de qui es tractava. José María Moreno també els va agrair la seva col·laboració, però tampoc no va esmentar qui eren. Cert que estan en el programa de mà. Bon programa de mà. Moreno va tirar de floretes, merescudes, i parlà d’una temporada ambiciosa, i que ja està en les mirades de bona part dels teatres que programen òpera, com també ha succeït amb l’ Otello, que ja rodola per alguns escenaris espanyols, com per exemple el de Gran Canària, mentre que ja estan en converses per vendre i rendibilitzar la resta de les produccions. Les quatre òperes de la XXIX temporada són de producció pròpia, un mèrit i un encert. Il barbiere di Siviglia de Rossini, Aïda de Verdi, Eug ene Onegin de Txaikovski i un altre cop l’ Otello de Verdi, el gran èxit de la passada edició, sense oblidar tres recitals a càrrec de Jorge de León, Dolora Zajick i Cristina Gallardo-Domâs. Noms de gran rellevància, a més dels ja esmentats, ni més ni menys que repetiran Fiorenza Zedolins, Tamara Wilson, Josep Bros... Sens dubte una temporada prometedora i apujant el llistó any rere any. Però el director artístic s’havia guardat una carta per arrodonir la festa de presentació. Va assaltar l’assaig d’ Il barbiere i va portar els tres protagonistes, Juan José de León, Clara Mouriz i César San Martín, que varen interpretar, acompanyats al piano per Roberto Balistreri, Eco, ridente in cielo, Una vocce poco fa i Largo al Factotum della Città, respectivament. Un aperitiu, saborós, per una temporada, Temporada.

Auditòrium.- Bon concert, el setè de la temporada, de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Philip Bender i acompanyada per la pianista Rosa Torres-Pardo i la Coral Universitària, naturalment dirigida per Joan Company, que s’obrí amb la Simfonia de Georges Bizet, en la línia del músic francès. Composta a disset anys i que no agradava especialment al músic, fins al punt que mai no es va interpretar en vida del compositor, que tampoc no volia que s’interpretés en públic després de la seva mort, com va deixar indicat a la seva esposa. De fet, no és una partitura habitual, però val a dir que l’ adaggio resulta deliciós, l’ allegro vivo convencional i els dos allegro vivace que formen els dos moviments finals, encara que mancats de personalitat pel seu eclecticisme, tenen qualitat de sobra com per ser interpretades en públic. Però el mestre parisenc no era l’estrella de la vetllada. Aquest honor era per a Ludwig van Beethoven i la pianista Rosa Torres-Pardo, que interpretà el Concert per a piano, núm. 3 en Do menor i posteriorment la Fantasia per a piano, cor i orquestra op. 80, parenta original del quart moviment de la novena simfonia, a càrrec de la solista convidada, la Simfònica i la Coral Universitària i que va esdevenir en festa grossa. Exhibició de tècnica i domini de la peça per part de la solista, sobretot en el segon moviment, Largo, del Concert núm. 3, sense menysprear la resta, perquè sens dubte de la resta el millor encara estava per arribar i la pianista, el mateix Bender i la Simfònica, amb la intervenció de la Coral Universitària, varen fer una Simfonia Coral, tan joiosa com impecable. Bis inclòs, la repetició de l’entrada del cor a la Fantasia, primer elles, després ells i finalment el tutti de l’orquestra.