Teatro Real. - Les contes d’Hoffmann o el testament de Gerard Mortier. Aquesta és la darrera criatura concebuda per qui va ser director del Teatro Real. M’hauria agradat que m’hagués agradat aquest encàrrec que va fer Mortier a Sylvain Camreling i Christoph Marthaler. Aquests varen canviar l’acció i la varen traslladar de Nuremberg, a la taverna de Luther, a Madrid, al Círculo de Bellas Artes. Fins aquí rai, cap problema, per veure la menys representada de les tres versions canòniques que es passegen pel món, la de Fritz Oeser. Diu el programa de mà que és “per donar més pes dramàtic a l’acte venecià de Giulietta, per establir un equilibri amb l’acte d’Olympia i el d’Antònia, i per subratllar el paper central de la Musa o Nicklausse”. Però resulta que Venècia és tan el·líptica com inexistent; per tant, com a argument té poc pes. I pel que fa al personatge de Musa/Nicklausse, interpretat per Anne Sofie von Otter, no li va fer cap favor la direcció artística a la primera ària, situant-la al fons de l’immens escenari que s’ho menjava tot, perquè pràcticament no se la sentia. De fet, a partir d’aquí varen haver de situar els cantants a gairebé totes les àries, a peu de fossat, amb la qual cosa el conjunt perdia qualsevol acció dramàtica, i tot el que pretenia de modernitat se’n va anar en orris, perquè limitava completament la funció interpretativa dels protagonistes. No era poca, com és de suposar, la pretensió contemporània, fins al punt que el tàndem Cambreling/Marthaler va farcir l’immens escenari, que volia ser la recreació de l’esmenat Círculo de Bellas Artes, d’actors i ballarins que no aturaven de fer cucaveles, de passejar-se per damunt l’escenari, entrant, sortint, en pèl o vestits, caient, fent voltes i no sé quantes coses més que no feien més que nosa. Nosa perquè la lectura dramàtica es feia del tot incomprensible, encara que l’opció surrealista com a tal és de suposar que no pretenia cap tipus de comprensió, deixant els cantants al mateix nivell d’importància que els figurants. Imagino que no deu ser fàcil interpretar cantant un personatge sense entendre res, i això es va traduir en una manca de passió a les veus, i està clar que l’òpera inacabada de Jacques Offenbach en té un bon grapat i els necessita per transmetre tot el que contenen les tres històries d’amor, des de la gràcia fins a la desgràcia. Per això i només per això es fa difícil emetre un judici mínimament acurat de la feina dels cantants, ja sigui per la dificultat d’interpretar els seus personatges en funció de la ubicació sobre l’escenari, ja sigui per la manca d’algun sentiment reconeixible. Per això, fer una valoració del treball d’Eric Cutler com a Hoffmann, el de Vito Priante com a Lindorf, Coppélius o doctor Miracle; el de les tres protagonistes femenines -la Musa (Anne Sofie von Otter), Olympia/Giulietta (Measha Brueggergosman) i Stella (Altea Garrido); com també els quatre de Christoph Homberger, és pràcticament impossible dins uns marges d’equanimitat acceptables. Tot plegat, no he trobat ni un tret per donar una mica la volta a l’escrit. I mira que l’he buscat.
Teatro Español. - Misántropo, versió lliure de l’obra de Molière a càrrec de Miguel del Arco, que també dirigeix. He de dir que triar aquesta obra i amb aquestes circumstàncies era una opció de risc, bàsicament per les referències (Jacques Weber, Flotats...), però també hi havia una xarxa de seguretat, que no era altra que haver vist de Miguel del Arco una adaptació lliure de Veraneantes de Màxim Gorki a La Abadía, que em va deixar bocabadat, gent jove i una versió contemporània d’allò més acurada, precisa, divertida, tensa... Misántropo no va començar gaire bé -em refereixo a les sensacions-, amb Raúl Prieto interpretant Filinto a la manera cheli, molt madrileny, amb tot el que això significa, però val a dir que el personatge tal com estava estructurat tot era aquest. Tampoc l’entrada de Cristóbal Suárez com a Oronte em va causar cap sensació agradable, fins al punt que m’esglaià una mica, i fins i tot em va recórrer un calfred gens agradable per tot el cos, però també quadrava amb la proposta de Del Arco. Israel Elejalde era Alcestes, impecable. Era l’Alcestes que pertocava i al seu voltant girava tot el firmament misantròpic i, per descomptat, el de Celimena, que interpretava Bàrbara Lennie. Gran adaptació a la contemporaneïtat sense perdre l’esperit de l’original.
