Cultura 04/05/2014

Turturro no és Woody Allen

i
J. A. Mendiola
3 min

Auditòrium. El desè concert de la temporada, que l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears va interpretar divendres a l’Auditòrium, dirigit pel director titular, es va convertir en un altre caramel per fruir de principi a fi. La primera part, el Concert per a violí i violoncel en la menor, de Johannes Brahms, amb els solistes Gina Nicola al violí i Emmanuel Bleuse al violoncel, que varen fer les delícies del públic assistent i també de la resta de l’orquestra, de manera que la comunió musical es va convertir en una festa completa, fins al punt que els dos solistes ens varen obsequiar amb un bis, el Passacaglia de Handel/Halvorsen, magnífic. De la mateixa manera que ho havia estat el concert de Brahms, que en el seu dia no va gaudir de gaire èxit, sobretot en els propers del compositor. Avui és una de tantes peces emblemàtiques del gran músic romàntic, si és que en té alguna que no ho sigui. Deliciós l’ allegro en la menor que inicia l’orquestra i li contesta el violoncel amb una mena de recitatiu, i així fins al final amb els canvis de tessitura corresponents. Perfectament complementats els solistes, ambdós components de la Simfònica, que no cal dir que és fonamental per al bon funcionament de tot plegat. Però no tan sols; l’orquestra portada amb la suavitat corresponent per la batuta de Vicent funcionà a les mil meravelles. No era una peça senzilla, com tampoc no ho va ser la segona part del concert, Petruixka (versió de 1947) d’Igor Stravinsky, ni més ni manco que música per a un ballet, la història d’un titella que cobra vida, que com no podia ser d’altra manera va estrenar el ballet de Serguéi Diáguilev a París. Per si algú no havia entès la frase del compositor rus quan va dir que “la música s’ha d’escoltar amb els ulls oberts”, veient, sentint i escoltant aquesta magnífica versió de Petruixka queda absolutament clara, encara que no crec que el compositor rus ho digués per això, perquè és tot un espectacle anar seguint amb la mirada com es van intercalant els diferents instruments, el vent, la percussió, la corda. Vicent, vibrant en la direcció, en la seva salsa, i la seva gent, mostrant i demostrant que tenim una orquestra que mereix manco manifestacions i més públic als concerts. Aquest, un “concertarro”.

Turturro/Allen. John Turturro no és Woody Allen. Això està més clar que l’aigua. Aleshores, per què ha rodat Aprendiz de gigoló? Mira que tenc admiració al Turturro actor i no entenc per què es converteix en la pel·lícula que ha interpretat i dirigit en un succedani del novaiorquès amb cara de bleda, mostrant un sol registre i exercint de casual gigoló, professional del sexe, un personatge que tal com està interpretat resulta poc menys que impossible de creure-se’l. De la mateixa manera que resulta gairebé ridícul, una caricatura d’ell mateix, el personatge que interpreta Woody Allen. I tot per acabar en una extremadament cursi història d’amor amb final “fou”.

El misantrop. Ja la cartellera nacional, i crec que a altres llocs, han titulat incomprensiblement Alceste à bicyclette com Moliere en bicicleta. Vull suposar que ha estat per no confiar gaire que el públic no sabés que Alceste és el personatge central d’ El misantrop. Dirigida per Philippe Le Guay i interpretada per Fabrice Luchini i Lambert Wilson, en el paper de dos actors, el primer famós i misantrop, retirat dels escenaris i de la vida, i el segon un company de joventut que triomfa a la televisió en una sèrie d’èxit que lògicament al primer li fa bastant més que fàstic. El teatre dins la vida, i el teatre i la vida dins el cinema, d’això tracta Alceste à bicyclette, guanyadora de tres César al seu país d’origen, d’explicar, encara que convindria saber una mica de què va El misantrop, que el teatre no és més que un reflex de la realitat. La història comença quan el personatge que interpreta Lambert Wilson proposa a Luchini tornar als escenaris en el paper protagonista de l’obra de Molière, i a partir d’aquí es desencadenen tot una sèrie d’esdeveniments que deixen en carn viva la condició humana, talment com a l’original. No és tot, Le Guay mostra també, de manera senzilla, com és el treball dels actors a l’hora de preparar un personatge, de manera que arrodoneix el producte amb eficàcia i rigor, sense perdre de vista el sentit de l’humor. Imprescindible, més que mai, veure-la en VO.

stats