Tres poètiques per a un temps convuls

Miquel Àngel Llauger, Joan Perelló i Pere Rosselló Bover, tres poetes singulars, són tres de les novetats literàries d’aquesta Fira del Llibre

El tòpic diu que, a Mallorca, cada pic que pegues una coça a una pedra davall trobes un poeta. Com tots els tòpics, té una part de veritat. També té una doble interpretació. La primera és que hi ha tanta gent que fa versos a Mallorca que la poesia s’ha convertit en una activitat adotzenada. La segona és que la poesia mallorquina manté un estat de salut envejable. Quina de les dues interpretacions és més vàlida? La gratitud, de Miquel Àngel Llauger, La casa del vespre, de Joan Perelló, i Illa Crucis, de Pere Rosselló Bover, tres de les novetats poètiques d’aquesta Fira del Llibre, apunten a la segona.

Melancòlic però agraït

La gratitud, aparegut a la col·lecció La balanguera de l’editorial Moll, és el cinquè llibre de poesia de Miquel Àngel Llauger. Dos versos de Marià Villangómez obren el llibre: “Si tot fóra / dolor, només dolor, el vers callaria”. Per confirmar que no tot és dolor, Llauger escriu una poesia de celebració que, alhora, està amarada de melanconia. “Amb l’edat”, explica el poeta, “de cada vegada se’ns fan més indestriables la celebració de la vida i la consciència de la finitud”. És justament la consciència de la mort, cada vegada més propera, la que empeny el poeta a agrair totes les coses bones -l’amor paternofilial, la plenitud de la sensualitat i l’erotisme, els records feliços, la promesa de futur dels fills acabats de néixer- que la vida li ha donat i li continua donant.

Al primer poema del volum, Cala, el poeta evoca una escena viscuda fa anys -dos amants comparteixen uns melicotons després d’haver nedat a la mar- i conclou que “la mort no pot fer / que això no hagi passat”. La mort hi és o hi serà, però, i convé, per tant, aprofitar la vida amb una urgència prudent però decidida. Ens adverteix el poeta: “Assaboreix / l’adverbi més melós que té la llengua: / encara”.

La poesia de Llauger és directa, clara, intel·ligible. Recrea situacions quotidianes i expressa dilemes morals i emocions fàcilment compartibles pel lector. Quant a la naturalesa aparentment “normal” de la seva poesia, Llauger no es cansa de repetir una cita de Martí i Pol: “Tenc por de ser massa normal per ser un bon poeta”. I remata: “Per a una persona normal, els efectes de l’entorn més immediat són més al centre de les preocupacions que, posem per cas, el silenci del no-ésser”. Ho diu un dels seus versos: “La pell té les normes molt senzilles”.

Contra la barbàrie

Pere Rosselló Bover és catedràtic de Filologia Catalana de la UIB. En la seva obra, prou extensa, hi abunden els estudis literaris i les novel·les i contes infantils. Ha publicat cinc títols de poesia. El darrer és Illa Crucis (Lleonard Muntaner Editor). Tal com ell mateix explica en la introducció del volum, “Illa Crucis -títol híbrid de català i llatí- va néixer arran de la petició que el grup ecologista Ecovoz va fer a una sèrie de poetes. Es tractava només d’escriure un haiku sobre la degradació a què hom ha sotmès la nostra costa”. Era pels volts del 2005. I aviat sorgiren més poemes, que a més de tractar la destrucció del “cos del país -és a dir, el territori-” tractaren també la de “l’ànima”, la llengua i la cultura.

Els haikus de Pere Rosselló Bover es mouen entre la constatació de la catàstrofe -“Esquarterada, / en mil bocins tallada: / paraula morta”-, l’autoprofecia desoladora -“Sense la llengua, / serem com morts en vida: / cossos sense ànima”-, i la indignació i la ràbia -“No ens representen: / infecten amb sa infàmia / la veu del poble”. Segons el poeta, la forma breu del haiku “permet sintetitzar unes idees, marcar uns contrastos i produir unes sorpreses”. I alcareix: “Jo no atac ningú. Només constat que hi ha un poder que ens persegueix i ens vol aniquilar. Tant el govern estatal com el d’en Bauzá fan una croada contra qualsevol signe d’identitat nacional no espanyola. Són ells els que ens ataquen”.

Illa Crucis també conté catorze poemes en prosa, amb el títol global de Notícies del calvari. El poeta adopta un to més satíric i sarcàstic. I estableix un paral·lelisme entre la crucifixió de Jesucrist i la de Mallorca, tot i que, com explica a la introducció, “l’Illa de què parlen els meus versos” pot ser també qualsevol de les altres Illes i els Països Catalans.

Lluny del dramatisme esmolat dels haikus, els poemes en prosa són discursius i tendeixen a la mordacitat. Contenen referències a IB3 i a la corrupció del PP. Al final d’un dels poemes, això és el que diuen a l’illa els desaprensius que la crucificaran: “No tenguis por. T’enclavarem entre dos lladres: són bona gent, són dels nostres…”. Gairebé pot sentir-s’hi la veu d’un cert expresident imputat…

Horitzons asfixiants

Després d’un silenci editorial que durà del 1976 al 1997, Joan Perelló ha publicat llibres amb regularitat. La casa del vespre, aparegut a la col·lecció La fosca de Lleonard Muntaner Editor, és el seu onzè llibre de poesia i està compost únicament per poemes en prosa. Aquesta forma no representa una novetat en l’obra de Perelló. El seu darrer llibre de versos, Inventari d’omissions (2011), ja ho era. Segons el poeta, tres són els eixos centrals del llibre: “la por de la mort, el fet de l’escriptura i l’intent de recuperar unes imatges i unes paraules -morques, quinqué...- de la meva infantesa”.

Densos i de ressons existencialistes, els poemes de La casa del vespre són molt metafòrics. Presenten una imatgeria entre espectral i tèrbola, que no designa la realitat, sinó que aspira a crear una particular entitat verbal. Són poemes que s’embarquen en constants reflexions sobre la mort. “Tot el llibre intenta expressar aquesta boirina vital que t’embolcalla quan has arribat a la seixantena i t’adones que els horitzons cada vegada estan més limitats i que cada vegada et queda menys marge”, reflexiona Perelló.

La profusió d’imatges enigmàtiques embolcalla el lector en una atmosfera de tenebra, d’absurd existencial, de por o inquietud davant tot el que no sabem o tot el que ens pot passar: “La mort és això. Sensació de buit. L’ansietat al galop, soterrant tot el que pensaves que era la vida”. Una altra imatge recurrent és la de l’escriptura immersa en un món sense recompenses i amb escàs sentit: “Un univers sull, sense paraules. Un escenari sense actors. El prosceni com una trampa. Pàgines sense lectors. La deriva”.

EDICIÓ PAPER 19/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF