Publicitat
Publicitat

"Tous les matins du monde" a la llum de la lluna

Jordi Savall semblava que estava sol amb la seva música

Castell de Bellver, lluna plena, com el pati també a punt de rebentar, damunt l'escenari una sola cadira sobre la qual reposava una viola de gamba baixa de set cordes Barak Norman, feta a Londres l'any 1697, com resa en el programa de mà, amb el corresponent faristol farcit de partitures i les indispensables pinces de fusta d'estendre roba. Apareix vestit de negre, com amb un vestit oriental, Jordi Savall. Saluda amb reverent lentitud el públic i, ja abans que comenci a tocar, et recorre per dintre aquesta estranya sensació, que pots tenir un cop o dos en la vida, que estàs davant una persona especial, molt especial, i no tan sols per la seva condició de gran mestre de la música, que també. Però hi ha més, el veus, el mires, l'observes i davant tanta gent sembla que està sol amb la seva música, absent de la concurrència, amb la seguretat que si toca absolutament sol, sense públic, ho deu fer exactament igual, els mateixos moviments, suaus, de manera que totes les notes que suren dins el seu oceà de pau no es belluguin més aviat del que és necessari.

Els concerts d'un sol músic tenen algun avantatge, com per exemple que pots fruir més íntimament del seu talent, que en aquest cas no és poc. Es titula Tous les matins du monde , compost de quinze peces, juntes de tres en tres en cinc apartats, de les quals tan sols cinc corresponen a la banda sonora de la pel·lícula. La resta són de Karl Friedrich Abel, de Bach, de Jon Schenk de Mr. De Machy i naturalment també d'altres de Mr. Saint-Colombe, del pare i del fill, i de Marin Marais.

Banda sonora

Torno una mica enrere, banda sonora? Crec que no n'és el cas, perquè una banda sonora és música composta per a una pel·lícula, mentre que en aquest cas és una pel·lícula que es va "compondre" precisament per a una música, la de Saint-Colombe i el seu deixeble Marin Marais, i de la seva relació, però sempre a través de la seva música, leit motiv i raó de ser de Tous les matins du monde (1991), dirigida per Alain Corneau.

Sé que no dic res del concert en concret, de les seves qualitats, de tot el que se sol escriure en una crítica. Però és que les crítiques musicals sempre es fan respecte d'una referència i en aquest cas la referència és ell, és Jordi Savall, amb la qual cosa no és que sigui difícil, és senzillament impossible. Per tant, reverència davant la referència i dir tan sols que va ser, com no podia ser d'una altra manera, un vespre de lluna plena, brillant. Per dir alguna cosa que pugui interessar, vull ressenyar que va fer dos bisos, una variació i interpretació d'una cançó de bressol de la Bretanya i una música celta trobada en un manuscrit a Boston l'any 1860 d'origen irlandès.

PS: Les autoritats també hi brillaren, per la seva absència.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 18/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF