Sidonie posen melodies electròniques a l’amor

BarcelonaSierra és un sistema artificial dissenyat per a l’odi i per a l’amor. Canadá és un robot capaç de plorar, mentir i estimar. La relació entre tots dos estructura el nou disc de Sidonie, Sierra y Canadá (Sony, 2014). El què i el com van de bracet. “Teníem la necessitat de jugar i de reinventar-nos”, diu Marc Ros, cantant del grup que completen Jesús Senra i Axel Pi.

El punt de partida va ser compondre amb un instrument que no fos la guitarra. “M’estava quedant estancat amb la guitarra, i vam decidir compondre les cançons amb el teclat, a veure què passava”, recorda. El que ha passat és que la ciència-ficció fatalista i el pop electrònic hi han confluït. “Hi ha una part del pop que no havíem treballat i que ens interessava molt. Tots tres escoltàvem Pet Shop Boys, OMD o The Human League, però no els compartíem gaire ni a l’estudi ni a la furgoneta ni al local d’assaig. Són grups que sorgien de l’herència de Kraftwerk, i hi afegien unes melodies fascinants”, explica Ros. Per concretar el canvi estètic, Sidonie han establert un mètode 2.0. “Hem compartit referents mitjançant llistes de reproducció a Spotify. És un procés fascinant i molt enriquidor. A partir de les llistes de cadascú hem construït la premissa a partir de la qual començar a treballar”, diu Pi mostrant una llista en què apareixen Kraftwerk, The Streets i The Normal, entre d’altres. El resultat és un disc en què les melodies posen la llum a unes atmosferes rítmiques més aviat fredes, com passa a la cançó Hiroshima mi amor, inspirada en el film de Resnais. “És una pel·lícula que em deixa glaçat”, admet Ros.

De la ciència-ficció a Gràcia

Tot i el caràcter conceptual del disc, no tot gira al voltant de la ciència-ficció. “Vaig treure una melodia i vaig començar a cantar Un día de mierda pensant que ja parlaria de robots més endavant, però cada cop que intentava introduir la ciència-ficció no m’ho creia gens”, recorda Ros. Yo soy la crema és un retrat irònic d’un personatge típic “del barri de Gràcia”. “És el personatge que va dient que té un disc conceptual meravellós que ningú no entén. El que diu que és geni, i que al mateix temps que fa música fa videoart i balla dansa contemporània”, descriu Ros. “Parla de la gent que pensa que si no ha aconseguit triomfar és perquè algú no ha cregut en ell i per tant és culpable d’aquesta desfeta”, precisa Pi.