Cultura 29/11/2014

Sibelius Aureum

i
J. A. Mendiola
3 min

Avui dia ja no hi ha cap dubte sobre les capacitats de Jean Sibelius (1865-1957) i la seva música, però no ha estat sempre així. La part culta del vell continent, França, Espanya, Itàlia o Alemanya, varen tenir moltes reticències pel que fa a les seves composicions. Tan sols els països escandinaus, Gran Bretanya i els Estats Units el varen col·locar on li corresponia en vida del compositor, fins al punt que el seu país li va dedicar una escultura amb la seva efígie abans de finar. Per això va dir allò que no el preocupava el que poguessin dir els crítics, “mai a cap d’ells no se li ha dedicat una escultura”. Massa senzill, auster en les seves estructures, manca de compromís innovador i algunes més varen ser les definicions que li varen dedicar no pocs dels que es dedicaven a valorar les seves composicions. Però no tan sols, Igor Stravinsky fins i tot va dir d’ell que era “el més tediós dels músics seriosos”. Per una altra banda, els que han defensat el compositor finès han convertit tot el que per altres és negatiu en virtut manifesta, en el fet que les seves influències musicals, Txaikovski o Wagner, per posar els dos exemples més evidents, varen anar desapareixent, fins a arribar a un estil propi que avui ja ningú no li discuteix, eliminant de la seva música “tot el que és superflu” que no implica necessàriament una deconstrucció, ans el contrari. Deia Sibelius que els seus contemporanis perdien el temps confeccionant còctels, mentre que ell oferia “pura aigua freda”. En realitat, una altra manera d’innovar, des de l’austeritat, des de la senzillesa, des de l’eliminació de tot allò que no és important, veritablement important, pel que es vol contar, amb un percentatge d’exquisidesa majúscul, indiscutible, que segurament no el col·locarà al mateix prestatge dels més grans, però si al de l’enfront i mirant-los als ulls. La música de Sibelius és deliciosa i sense necessitat d’edulcorants. D’alguna manera és música en estat pur, beu de moltes fonts, però no és un eclèctic, en realitat és un rompedor amb tot el que en un moment donat l’havia influït. De fet, Sibelius mai no va reconèixer influències.

Concert número dos

Tot això i molt més va quedar prou clar en el concert número dos de la temporada 2014-15 que va oferir dilluns l’orquestra Studium Aureum, dirigida pel seu titular, Carles Ponseti, a l’auditori del Conservatori. Un programa amb valor afegit, tot dedicat a les petites composicions de Jean Sibelius, fins a nou i un bis, que no va incloure les peces més conegudes del finès que en un moment donat, a través de la seva música es va convertir en símbol de la seva nació, com per exemple Finlàndia, que va ser prohibida per les autoritats russes, en aquells moments Finlàndia pertanyia a Rússia, perquè suscitava un fervor patriòtic excessiu, i paradoxalment el primer moviment es va interpretar en el funeral de Francisco Franco, el generalíssim. Tampoc cap de les seves set simfonies, ni el Vals trist, ha triat Ponseti, segur que per voluntat pròpia, i com diu en el programa de mà, “les obres avui interpretades no han de ser considerades menors, la raó és que hi ha la mateixa essència creativa del compositor, la seva manera d’escriure i expressar-se...”. El programa constava de Romanze op. 42, Impromptu op. 5 i 6, Suite champètre, descriptiva i envoltant; Airoso, cantada amb passió per Waltraud Mucher; Presto per a cordes op. 4, Elegie op. 27, deliciosa; Andante festiv, dolça i vibrant; Rakastava, i finalment la Suite Mignone, que va completar un tast dens i significatiu d’un músic dissortadament menys conegut del que es mereix, que varen fer que els diferents grups d’instruments tinguessin la seva oportunitat per al lluïment, i que, per una altra banda, no varen desaprofitar, i que va convertir el concert titulat Jean Sibelius: La música per a orquestra de cordes en un autèntic esdeveniment, que en unes altres circumstàncies qualificaríem de difícil de superar, sempre que no es tractàs d’Studium Aureum, sempre superant expectatives, sempre millorant.

stats