Sempre ens quedaran les cançons

Per culpa del partit entre el Barça i l’Atlètic de Madrid, l’assistència al concert que Feliu Ventura va fer dimarts vespre al teatre Principal, com a part del Festival de Poesia de la Mediterrània, no va arribar al centenar de persones. D’una banda, el sabotatge futboler va ser una llàstima, perquè les cançons del cantautor de Xàtiva tenen potencial de sobres, com s’ha demostrat sovint, per arribar al gran públic. D’altra banda, però, dimarts va quedar clar que un concert gairebé en família és el marc idoni perquè l’esperit còmplice, dens i essencial de la música de Feliu Ventura es mostri amb tota la seva plenitud.

En la presentació del concert, Biel Mesquida va proclamar que “tots els amadors de la poesia hem de ser militants de la generositat”. Ventura, que té una fecunda relació amb el gènere poètic i que al llarg dels seus vint anys de trajectòria ha musicat poemes de Vinyoli, Villangómez i Estellés, entre altres, va seguir al peu de la lletra la consigna de Mesquida i va oferir una actuació de dues hores, amb una vintena de cançons. Per si amb el repertori musical no n’hi hagués a bastament per satisfer el públic, entre cançó i cançó va intercalar-hi la lectura de diversos poemes i va amanir-ho tot amb nombrosos comentaris, plens de malícia i sorna, sobre els temes més espinosos de l’actualitat, per exemple el TIL, la polèmica interessada sobre la unitat de la llengua, les retallades i la crisi econòmica. Damunt de l’escenari, no hi va faltar la camiseta verda de la plataforma Crida.

Peces dels darrers tres discos

Acompanyat pel guitarrista Borja Penalba, freqüent col·laborador de Maria del Mar Bonet, Ventura sobretot va interpretar temes dels seus tres darrers discos: Música i lletra (2011), Alfabets de futur (2006) i Que no s’apague la llum (2005). El concert va començar amb la preciosa Història d’un sofà, una excel·lent carta de presentació plena de sensibilitat i sense ni gota de sentimentalisme, en què la quotidianitat és melangiosament poetitzada. Amb No sé què sent, dedicada “als perseguits”, va fer-se evident que, en les cançons de Ventura, la passió amorosa i el compromís ideològic són les dues cares de la mateixa moneda. La reivindicació ecològica d’ El que diuen els arbres va anar precedida per un dels comentaris més irònicament amargs de la nit, quan el músic va recordar que “el verd de l’Horta de València està sent suplantat pel verd de la gespa dels camps de golf”. Abans d’enfilar les notes de Si ens queda la cançó, Ventura va recordar un viatge a Menorca per visitar el seu germà. “Si el mar no pot separar la nostra llengua, tampoc no la podran separar els polítics”, va dir. Els aplaudiments del públic van ser constants.

Dos dels pares espirituals de Ventura són Ovidi Montllor i, especialment, Vicent Andrés Estellés. En va recitar uns quants poemes, del Whitman de Burjassot. En un dels seus parlaments, Ventura va indicar que “la cançó catalana és la que més ha musicat els seus poetes”. És una observació digna de ser desenvolupada. Un dels moments àlgids de la vetllada va ser justament la cançó Prometença, que musica un poema romànticament patriòtic de Salvat-Papasseit.

Emotiu amb contenció, revoltat amb bonhomia i elegància, Ventura va recordar també que “lluitar pel present és una excusa per no lluitar pel futur”. És un missatge que batega en cançons com Present i Torn de preguntes. A l’hora dels bis, el cantautor va acomiadar-se amb Adéu, un cant d’agraïment al públic i alhora una proposta per repetir l’experiència. La repetirem, sí. I, fins que no arribi el moment, ens quedaran els poemes i les cançons.