OBSERVATORI
Cultura 20/03/2016

Segles de malenconia intel·lectual i moral

Cristina Ros
5 min
L’EXPRESSIÓ I EL TRACTAMENT DE LA LLUM
 Estudi de caps, obra feta per Antonio de Pereda a mitjans del segle XVII, reflecteix la importància que es donava a l’expressivitat dels rostres i al tractament de la llum  per a unes figures que solen sortir de la foscor.

La malenconia és un sentiment lligat a la memòria. Sense records, no és possible entrar en un estat malencònic. Des de la Grècia clàssica, aquest viatge emocional des del present al passat, des de la realitat exterior a la interior, ha estat objecte d’estudi i ha omplert no poques pàgines de la literatura universal, se n’ha fet música, s’ha gravat, s’ha pintat i s’ha esculpit i, en els temps més propers, s’ha plasmat en fotografies i en el cinema des de diferents òptiques.

Deia Victor Hugo que “la malenconia és la felicitat d’estar trist”. En aquests paràmetres d’aparents contradiccions entre el present i el passat, l’exterior i l’interior, la lucidesa i el desenteniment, la insatisfacció i la felicitat, la sensibilitat i el desinterès, en aquesta ambigüetat es mou la malenconia, un fet que dificulta la seva plasmació en paraules, en imatges o en sons.

Gran exposició al CaixaFòrum

Cercar la malenconia en la pintura, el dibuix, el gravat i l’escultura en els segles XVI i XVII a Espanya és precisament el propòsit de l’exposició al CaixaFòrum Palma. Temps de malenconia. Creació i desengany a l’Espanya del Segle d’Or, títol d’una mostra de visita ben recomanable (fins al 5 de juny), ofereix un recorregut per la plasmació d’aquest sentiment a través de grans obres que, algunes de les quals, a més, són difícils de contemplar en directe i, en tot cas, no es troben conjuntament convidant a fer-ne aquesta curiosa lectura, ben documentada per la comissària de l’exposició María Bolaños, directora del Museu Nacional d’Escultura de Valladolid.

La malenconia, etimològicament ‘bilis negra’, va ocupar un lloc significatiu en el pensament de la intel·lectualitat dels segles XVI i XVII, especialment entre científics, literats, pensadors, pintors i escultors, músics i religiosos. Es relacionava amb les persones sotmeses a un estat anímic de gran susceptibilitat i, per tant, lligat a la creativitat, la imaginació i l’activació de la memòria. L’Espanya de Miguel de Cervantes (de qui enguany es commemoren els 400 anys de la seva mort) es debatia entre la insatisfacció per la crisi econòmica de finals del segle XVI amb la decadència que s’instal·laria durant tot el XVII, i una explosió creativa amb figures com Quevedo, Garcilaso, l’autor d’ El Quijote, la picaresca d’ El lazarillo de Tormes, la didàctica de Gracián, el teatre de Lope de Vega o de Calderón de la Barca, la pintura d’El Greco, de Josep de Ribera, de Velázquez, de Zurbarán, entre d’altres.

La potència intel·lectual i artística de l’Espanya que cavalca entre els finals del Renaixement i el Barroc, però també l’ultracatolicisme regnant, la convertirien en un terreny de conreu i en un focus de difusió de l’expressió de la malenconia cap a la resta d’Europa. Així ho varen reconèixer els erudits alemanys Panofsky, Klibansky i Saxl a l’obra conjunta Saturn i la malenconia.

Amb unes obres de gran qualitat, signades pels grans mestres de l’època; amb una temàtica que en períodes convulsos com l’actual no està de més recuperar, i amb la transversalitat que ens duu de la pintur, al dibuix, al gravat, a l’escultura, però també a la música, a la medicina, a la ciència, al pensament o la literatura, l’exposició Temps de malenconia al Gran Hotel es converteix en una fita durant la primavera que avui comença.

De la ‘nit fosca’ a les al·legories

La representació de la malenconia -recordem el líquid dens i negre que es creia que circulava per dins el cos de la persona afectada per tanta tristesa com genialitat- per força havia de dur la foscor a les obres d’art, a més de plasmar-hi l’obsessió per la mort.

Tot i que la mostra del CaixaFòrum s’estructura en àmbits successius que permeten conèixer la malenconia des d’enfocaments diversos -la història cultural que va néixer i créixer com una faula, les relacions entre l’estat anímic i la creativitat, el sentiment de desengany vers la realitat, l’escenari cristià i el no-res o la mort-, i que aquest discurs serveix per comprendre millor les obres, s’estableixen nombroses relacions entre les peces exhibides i entre els distints àmbits.

En tot cas, pertanyin a un subtema o a un altre, la sola contemplació d’una part significativa de les obres, de cadascuna individualment, ja obre nombroses vies per entrar en el tema de la malenconia. Fins i tot, més enllà del viatge emocional al passat, més enllà de la imaginació que es desperta o més enllà de la insatisfacció per la crisi econòmica, política i religiosa que hi ha al darrere, aturar-se davant d’ Un filòsof escrivint (1650), obra del mestre de l’ Anunci als Pastors, pintor del cercle de Ribera, és una ocasió magnífica per gaudir de l’exercici de la pintura en l’expressivitat del rostre i la llum sobre un cos i uns objectes que emergeixen de les tenebres.

La presència de les sibil·les, especialment el Cap femení (1634-1635) de Josep de Ribera; les al·lucinacions infernals de les Temptacions de sant Antoni de Jan Bruegel dels Velluts (recoman estar-s’hi una estona apropant-se al centenars de petits rostres que hi apareixen); els Estudis de caps, petita pintura atribuïda a Giovanni Lanfranco; el Sant Pere en llàgrimes de Murillo; el dibuixet de Sant Bru fet per Francesc Ribalta el 1625; l’ Heràclit de Josep de Ribera; el retrat enganyós de Brígida del Rio, la barbuda de Peñaranda, obra de Juan Sánchez Cotán (1590) o el Bodegó amb capsetes de dolços pintat per Juan van der Hamen y León el 1621, entre altres obres, fan d’aquesta una ocasió excepcional per a l’accés a la pintura dels segles XVI i XVII de malenconia intel·lectual i moral.

Deix just abans d’acabar una sèrie d’obres que, en diversos àmbits de l’exposició, tenen en comú la presència de la calavera, signe de l’obsessió per la mort i la consciència del pas del temps. Són algunes de les obres més hermoses de la mostra que ens ocupa. Em referesc al Sant Jeroni penitent de Ribera (1634), La Magdalena penitent del mateix autor, el dibuix a ploma de la Vanitas de Juan Conchillos Falcó (1649), el Trompe-l’oeil amb calavera de Bejarano (artista de finals del XVIII que dóna continuïtat a la temàtica) o la Calavera. Memento mori de Joan de Joanes. I em referesc molt especialment a la figura de fusta policromada, Santa Maria Egipcíaca de Luís Salvador Carmona, i a la Vanitas d’Antonio de Pereda, dues obres d’una bellesa extraordinària i expressions, com bona part de les obres que s’exhibeixen, de la certesa que tempus irreparabile fugit.

stats