ADÉU A ‘LA NENA DE LA GAUCHE DIVINE’
Misc 02/03/2014

Una poeta sàvia i combativa

L’escriptora i editora Ana María Moix, germana de Terenci, deixa com a llegat una gran obra literària

Sílvia Marimon
3 min
UNA DONA LÚCIDA I REBEL 
 L’últim dels molts llibres que va escriure Ana María Moix va ser Manifiesto personal, publicat el 2011, en què deixava clara la seva perplexitat i indignació davant  els últims canvis socials i polítics que vivia el país.

BarcelonaAna María Moix (1947-2014) era la nena de la Gauche Divine. L’única dona que Josep Maria Castellet va reclutar per a l’antologia poètica Nueve novísimos. Una gran escriptora. Una editora honesta. La traductora de Beckett i Sagan. I una veu crítica, que només la mort ha pogut apagar. “Era una persona molt comunicativa. Podia reivindicar des que les bicis anessin pel seu carril fins a coses més transcendents. Era poeta però tocava molt de peus a terra”, explicava ahir l’escriptora Carme Riera. Moix i Riera van estudiar juntes, i mai van deixar de ser amigues: “Per mi és molt especial el seu primer llibre de poesia, Baladas al dulce Jim. És preciós. El va començar a escriure a la facultat. Amb aquest poema trenca la tradició i fa una altra cosa. Ella i Leopoldo María Panero van ser dues veus molt noves, que tenien moltes coses a dir -afegeix Riera-. Era una persona amb una gran vitalitat i sentit de l’humor, tenia una extraordinària capacitat creativa”, resumeix.

Moix va morir divendres a la nit després de lluitar, durant anys, contra el càncer. Lectora voraç i apassionada escriptora, deixa un gran llegat literari. Com diu Riera, tenia molt a dir. Abans dels 25 anys havia escrit tres poemaris - Baladas al dulce Jim (1969), Call me Stone (1969) i No time for flowers (1971)- i quatre novel·les -Julia (1969), Walter, por qué te fuiste? (1973), La maravillosa colina de las edades primitivas (1973) i Ese chico pelirrojo a quien veo cada día (1973). Més tard, obtindria el premi Ciutat de Barcelona amb Las virtudes peligrosas (1985) i Vals negro (1995). L’últim llibre d’aquesta escriptora combatent va ser Manifiesto personal (2011).

Moix va fer una gran tasca com a traductora i editora, entre altres segells, de Plaza & Janés i Ediciones B. “L’Ana María ho tenia molt clar i estava en contra de les polítiques molt fàcils de les editorials que només busquen guanyar diners. Va apostar per la bona literatura i això la converteix en una persona excel·lent -explica l’escriptor Luis Antonio de Villena-. Es posava de part de l’autor, i això, en el món actual, va suposar que l’acabessin fent fora de la col·lecció de poesia de Plaza & Janés. A vegades li deia que hauria de publicar algun llibre comercial i dolent però ella deia que no”, afegeix.

Moix, sovint, deia que la seva universitat havien estat les persones. Eren els amics del Bocaccio. Havia compartit moltes converses i moltes nits amb Colita, Oriol Bohigas, Jaime Gil de Biedma, Juan Marsé, Beatriz de Moura, Josep Maria Castellet... Per Moix, era important no renunciar als valors com a creador. Com deia ella: “No abaixar-se els pantalons pel mercat”.

Un dels seus amics de la Gauche Divine, l’editor Jorge Herralde, recordava ahir l’esperit combatiu de Moix: “Era una agitadora cultural d’una ètica exemplar”. Herralde expressava la seva admiració per Manifiesto personal : “Va condensar la seva perplexitat i indignació davant el rumb que anaven agafant les coses al nostre país en tots els àmbits, polític, cultural, social i econòmic”.

La memòria del germà

Que era una persona compromesa ho demostra la seva lluita per mantenir la memòria del seu germà, Terenci Moix, mort l’abril del 2003, i la creació dels premis internacionals amb el seu nom: “Estava absolutament abocada en la reivindicació de la figura del seu germà”, explicava el socialista Jordi Hereu. Mascarell va destacar la “gran fortalesa de Moix”. El 2006 l’escriptora i poeta va rebre la Creu de Sant Jordi.

Moix, que provenia de família catalana, va escriure sempre en castellà i sempre es va mostrar a favor del bilingüisme a Catalunya. Ahir, al seu blog, Maruja Torres escrivia: “Ploreu-la si voleu però, sobretot, llegiu-la”. És potser el millor epitafi per a una dona sàvia, lúcida i rebel, i amb un gran talent per crear. Torres recordava els últims moments de Moix. Malgrat el dolor, reien: “Sí, rialles, perquè l’Ana detestava la compassió i, a força d’intel·ligència i ironia, descarregava tot el sentimentalisme”. La capella ardent s’instal·la avui, a partir de les 14 hores, al Tanatori de les Corts. Demà al migdia se celebrarà el funeral.

stats