Repetició de la jugada

PalmaUn altre cop Turandot de Giacomo Puccini al teatre Principal de Palma, i van cinc de les vint-i-quatre vegades que el compositor de Lucca s’ha pogut escoltar a les vint-i-vuit edicions de la Temporada d’Òpera. Dades sense voler anar més enllà de la informació. I si algú hi vol anar, que hi vagi. És un clàssic indiscutible, tant que aquesta setmana he pogut veure tres òperes signades per Puccini: Suor Angelica al Liceu; Manon Lescaut des del Covent Garden, projectada en directe a les sales de cinema, i la que ens ocupa. La que ens ocupa és pràcticament un calc de la que es va representar la passada edició, amb les úniques diferències de que Timur el va cantar Miguel Ángel Zapater, mentre que en aquesta ocasió ha estat Pablo López l’encarregat d’interpretar el pare de Calaf, de la mateixa manera que signa la direcció d’escena, i Santiago Serrate ha substituït José Maria Moreno al capdavant de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears. La resta -Eugenia Bethencourt, Eduardo Sandoval, Maia Planas, Rodrigo Álvarez, Antoni Aragón, Bartomeu Guiscafré, Pedro Fuentes i Miguel Sola- han completat un any més el repartiment.

No recordo gaire bé el que vaig escriure l’any passat i no ho buscaré, encara que crec que vaig destacar la idea dels ventalls per facilitar els moviments de masses que presideixen l’obra, sigui on sigui que la representin. La del teatre Principal no és una excepció. Imagino que haver programat un altre cop la mateixa producció es deu a un tema pressupostari, encara que haver canviat alguns dels protagonistes hauria estat millor opció, més que res per variar una miqueta l’oferta. Eugenia Bethencourt, tot i que avisaren que sortia d’una laringitis, va ser una Turandot solvent, la que apujava el nivell del conjunt, amb un Eduardo Sandoval com a Calaf que no va tenir el seu millor vespre, i per tant no diré res del Nessum dorma, que el respectable va aplaudir com és costum. Per la seva banda Maia Planas, que no em cansaré de dir que canta molt bé, va veure com l’orquestra la guanyava en volum en un parell d’ocasions, encara que brillant, amb tot el que vol dir brillant dins el món de la veu a l’òpera, a Tu che di gel sei cinta. Però, a part de Bethencourt, els que varen destacar varen ser Ping, Pong i Pang, encarnats per Àlvarez, Aragón i Guiscafré respectivament, sens dubte el millor de la funció enfilats a aquesta mena de cadira d’àrbitre de tennis o voleibol multifuncional. El cor cridaner, tampoc no em cansaré de dir-ho, no va tenir un vespre dels que es puguin qualificar entre els millors, fins al punt que el Cor Infantil del Principal va estar més mesurat. Destacar també l’Orquestra Simfònica sota la batuta de Santiago Serrate, que va treballar de valent per estar al servei dels cantants. Si la valoració del conjunt ha de ser a la mallorquina, podríem dir que tot va ser correcte, a teatre ple, mamballetes per a tots i fins a la temporada que ve.