07/06/2015

Real-Principal

3 min
Desdfdsfdfses Illes.

Fa pocs dies parlava de la darrera temporada operística del teatre Principal amb un home de teatre que demanava si realment s’ho pagava o era un munt de fum que els provincians sublimàvem de manera exagerada i que a sobre costava un grapat de doblers públics. Els noms de Tamara Wilson, Fiorenza Cedolins, Maria Luisa Corbacho, Josep Bros i Àngel Òdena són alguns dels que, pel que respecta a aquesta temporada, justifiquen la despesa que, per una altra banda, fa possible que el teatre s’ompli dia sí i l’altre també, com també ho farà Blanca Portillo a final de mes amb El testamento de María, sense cap mena de dubte. El nivell és aquest. La conversa em va venir al cap tot just quan estava veient el Fidelio que s’està representant al Teatro Real, amb un muntatge que fa nou anys va servir per inaugurar el polèmic Palau de les Arts valencià i que va substituir el que en principi havia de ser una producció de La fura dels baus. Coses de la crisi. El primer duet, entre Jaquino i Marzelline, que interpretaven Ed Lyon i Anett Frisch, Jetz, Schätzchen, jetz sind wir allein, ja va donar el primer avís sobre la qualitat del conjunt, fins al punt que al tenor ni el sentíem. Ella tenia una veu bella i farcida de colors, el mateix que la soprano Adrianne Pieczonka, encarregada de donar vida a Leonore/Fidelio, que com sempre succeeix dins l’art dramàtic el doble joc home/dona té serioses dificultats en comptes de la credibilitat, però en qualsevol cas, un bon fiato i bona dicció. Més que correcte Franz-Josef Zelig en el rol de Rocco i no tant Michael König interpretant Florestan, que en l’ària Gott! welch’ Dunkel hier va cantar una mica més baix del que seria recomanable, encara que salvà els mobles, amb un aprovat rascadet en un coliseu que mereixeria un nivell bastant mé elevat.

Recitatius

Fidelio oder die eheliche Liebe (Fidelio o l’amor conjugal), amb llibret de Joseph F. Sonnleithnner, basat en el de Jean Nicholas Bouilly que ja s’havia utilitzat per a l’òpera Leonore o l’amour conjugal, de Pierre Gaveaux, és una òpera amb molts recitatius, per ventura massa influenciats pel mestre Mozart, raó per la qual segurament Beethoven no es trobava còmode dins el gènere i tan sols va compondre aquesta única òpera al llarg de la seva carrera. Però allà on hi va haver més mancances va ser en la direcció musical, a càrrec de Hartmut Haenchen, qui va decidir que en l’obertura del segon quadre del segon acte, en lloc de l’obertura de Leonora III, va col·locar el tercer i quart moviment de la cinquena simfonia de Beethoven, que si bé es va convertir en la millor intervenció musical, trenca el ritme dramàtic del conjunt. Un conjunt al qual va mancar força, o la indiscutible passió característica de la música del compositor, i es va convertir en un espectacle tediós, com un amb això ja n’hi ha prou per a una producció de segona divisió, sobretot si la comparam amb la que va dirigir Zubin Mehta a València amb el mateix decorat, obra de Pier’Alli, tan ampulós com inútil a l’hora de donar cos a la història. Em qued amb l’inici de l’òpera i del segon quadre, molt cinematogràfic, en el qual amb un travelling introdueix l’espectador dins la presó on transcorre el primer acte i posteriorment dins la cel·la on està tancat Florestan. Tota la resta transcorregué sense eficàcia, pla, sense anar més enllà de la pura estètica, que ni molestava ni feia cap profit. El cor, en les seves dues intervencions, i més en el Cor dels presoners, no va cantar malament, però una mica sobreactuat, que no feia sinó afegir al banyat.

stats