‘Rates’, una novel·la gràfica d’aquests animalons que som tothom

PalmaUna rata circula amb un monocicle per la coberta del llibre. “Quin patir”, diu. Julio César Pérez sintetitza amb aquest dibuixet, sempre petit i nervut, molt expressiu, el sentiment predominant en aquesta novel·la gràfica que s’estén al llarg de dues-centes pàgines. Rates és el tercer llibre d’aquest dibuixant nascut a Barcelona el 1974, resident a Santa Margalida i a qui milers de persones coneixen amb el seu nom de Twitter: @amarilloindio. Rates, publicat per l’editorial catalana Rata Books, es presenta aquest dissabte, a les 12h, a la llibreria Rata Corner de Palma.

“Potser és una novel·la; de fet, una de les coses que m’agraden especialment d’aquest llibre és que, físicament, està fet en format novel·la, amb tapa blana. Jo he intentat que tingui una unió o, millor dit, un clima que recorri tot el llibre. De fet, m’ho he plantejat com un diari del clima del meu dia a dia. I, en aquest dia a dia, sí, pot semblar que no passa res, però sempre es van intercalant coses, petites històries que almenys a mi em semblen importants. A mi no m’agrada gaire explicar el meu llibre, però sí que m’agradaria que s’hi vegin reflectits, d’una manera dolça, els petits imperatius de la vida, la tirania invisible del deure. Així que naixem i ens fiquen a l’escola i, una cosa després de l’altra, sempre tens la sensació que et van empenyent en el camí que hi ha traçat”, diu Julio César Pérez, referint-se a Rates.

Capítols i dibuixos

L’escriptor Sebastià Alzamora, que aquest dissabte presentarà el llibre a Rata Corner, el defineix com a novel·la gràfica des de les primeres línies del pròleg que signa: “Rates és una novel·la perquè té capítols i és gràfica perquè té dibuixos. Es tracta, doncs, d’un producte perfectament catalogable i homologable, que com és de sentit comú condensa i desplega en les seves pàgines, fent-les evolucionar, la distinció entre fantasia i imaginació de Coleridge, les disquisicions sobre la gràcia i la bellesa de Schiller, la idea del contracte social de Rousseau, la teoria dels colors de Goethe, les primeres intuïcions del darwinisme i una tria escollida dels manifestos de les avantguardes dites històriques, amb preferència pel primer dadà i per la patafísica aplicada”.

En declaracions a l’ARA Balears, Alzamora ratifica aquesta definició: “És una novel·la perquè no deixa de jugar amb els elements típics de la narrativa tradicional, tot i que paradoxalment en cap moment és una narració tradicional. Julio César Pérez afronta les distintes etapes de l’existència i ho fa a través d’una història carregada de subhistòries, amb una trama plena de subtrames que apareixen de manera recurrent al llarg del llibre. Són petites històries que es troben dins el fil argumental i que, com succeeix a la novel·listica, són les que donen gruix a la història”.

Per traçar aquestes històries, Pérez ha estructurat el llibre en capítols -“em feia molta il·lusió tenir capítols i sobretot posar-los títol”, diu- i dibuixant amb retolador, amb ploma i ocasionalment també amb bolígraf BIC en llibretes, fulls, llibres i trossos de paper, ha creat una galeria de personatges que, sobretot, són rates, però també aus, insectes, plantes i figures humanes i que, en tot cas, són animalons amb els quals tots ens podem sentir identificats. I així desfilen “l’heroi de l’oficina”, el sentit de la relativitat, el psicòleg, les zones de confort o, entre molts altres, el Petit Príncep -“només per matar-lo ja paga la pena haver fet el llibre”, diu Pérez.

Empatia

Com és habitual en els dibuixos i històries de Julio César Pérez, o en els tuits d’@amarilloindio, es desprenen grans dosis d’humor en treure l’absurd que hi ha en bona part de les situacions corrents de la vida. “Les coses, les nostres històries, si les mires de prop, són més estranyes del que ens han fet pensar”, confessa el dibuixant, tot just abans d’admetre que ell, en tot cas, aprofita la seva feina de fer un llibre o un tuit per divertir-se.

Per Sebastià Alzamora, el de Pérez “és un surrealisme vinculat a la vida i amb dues característiques predominants: les seves històries i els seus personatges són alhora ferotges i tendres, dos termes contradictoris però que en el seu cas esdevenen complementaris. Et du a sentir una enorme empatia cap a rates, insectes i cap a un deliri de personatges absurds i propers a la vegada. És com el seu sentit de l’humor, que a vegades és molt punyent i altres converteix en molt amables unes situacions que en principi són inquietants”.