Cultura 04/12/2013

"Torrandell era un músic prolífic"

Ramón Sobrino és catedràtic de musicologia de la Universitat d'Oviedo i director del Departament d'Història de l'Art i Musicologia

J. A. Mendiola
4 min
Ramón Sobrino participà en els actes del cinquantenari de la mort del músic inquer.

Ramón Sobrino és catedràtic de musicologia de la Universitat d'Oviedo i director del Departament d'Història de l'Art i Musicologia, especialista en Antoni Torrandell, autor de l' edició crítica del Rèquiem , del Concert en si menor , de la Simfonia per a violí i orquestra i Quatre cançons , i de les Obres orquestrals . Fou convidat a Palma per la Partituroteca i Centre de Documentació Musical de la UIB per impartir la conferència Antoni Torrandell: Identidad y universalidad en la música , amb motiu del cinquantenari de la mort del músic inquer, que donarà inici a un cicle de projectes a fi de difondre els llegats musicals que tenen dipositats. Aquest primer projecte, titulat Di-Fons Torrandell (1881-1963), s'inicià el 26 de novembre i, a més de la conferència, hi hagué un petit concert a càrrec de Fanny Marí i Joan Roig, que interpretaren dues peces per a veu i piano, mentre que després hi intervingué la Coral de la Universitat de les Illes Balears dirigida per Joan Company i que interpretà Terra endins op. 65 amb textos del poeta de l'Escola Mallorquina Guillem Colom i Ferrà (1890-1979).

Com arriba un senyor d'Oviedo a Antoni Torrandell?

Feia les edicions crítiques de les simfonies de la segona meitat del segle XIX i em vaig trobar amb Miquel Marqués, un dels músics espanyols que més simfonies ha compost, i a partir d'ell vaig descobrir Torrandell amb gran sorpresa i admiració, fins al punt que el consider un dels músics espanyols més importants de la primera meitat del segle XX.

Quines serien les seves característiques principals?

Torrandell és un músic amb uns ideals molt lligats compositivament a l'Schola Cantorum , que és on ell es va formar a París, sota l'aprenentatge pel que fa a la composició de Charles Tournemire. Torrandell supera la majoria de compositors de l'Schola Cantorum, segurament per la consciència que no vol trair els seus principis estètics. És a dir, per una banda tenim la seva part teòrica, de la qual ha begut a França, que són trets molt característics, afrancesats, i per una altra banda tenim el seu nacionalisme musical, que mai no va oblidar, des del Copeo fins a la Sonatine Majorique , però no tan sols això. Són moltíssimes les composicions dedicades a la seva terra. És un poc la teoria de Pedrell, que no és una altra que suma dues coses. En el cas de Torrandell, la música del poble, del seu poble, i per una altra banda la de la seva escola.

Però, a més, Torrandell era un gran pianista.

I tant. De fet, ell interpretava les seves composicions el dia de l'estrena, però no sols això; a París, on va ser un músic molt prestigiós i reconegut, a la Rapsòdia Hongaresa de Frank Lizst li deien la Rapsòdia Torrandell , perquè no hi havia ningú que ho fes amb tant virtuosisme, i això que en aquells moments a França hi havia molt bons pianistes.

La fama a França i l'oblit aquí.

Així és. Ell bona part de la seva fama, tota, l'aconsegueix a París, des d'aproximadament 1909 fins al 1933, quan torna a Mallorca per la mort de la seva mare. Queda perquè no vol deixar sol el pare, l'agafa la Guerra Civil espanyola i després, quan intenta partir un altre cop a França, comença la Segona Gran Guerra i això fa que la seva carrera quedi truncada. Segurament, si s'hagués nacionalitzat francès, hauria estat una altra cosa, però això és el chauvinisme . Estrany, sí, perquè ell a França era tota una personalitat. En vaig trobar a l'hemeroteca de la Radiodifusió Francesa, que emetia els programes des de la torre Eiffel, més de 200 referències i fins i tot feren un programa dedicat per complet a la música de Torrandell. En canvi, quan tornà aquí tot va ser un seguit de desgràcies, per enveja segurament, però fins i tot va haver de sembrar per poder menjar.

A França signà un contracte per gravar totes les composicions i en canvi no queda absolutament res.

Així és, signà un contracte amb la Société Genérale en exclusiva per deu anys, però segurament la crisi en aquells moments no propicià que arribassin a gravar cap de les composicions. Puc assegurar que no queda res enregistrat.

D'Antonio del Ranto, què me'n podeu dir?

Un pseudònim, un nom alimentari. Cançons més lleugeres que a ell no li feien el pes, però en podem trobar algunes de molt interessants, que finalment signà amb el seu nom, sobretot una opereta que es deia Conchita , que primer signà com Antonio del Ranto i després ho canvià.

Les seves millors composicions?

Està clar que el Rèquiem és la seva gran obra. Cap autor espanyol no ho havia ni ho ha fet: un rèquiem per a quatre veus, gran cor i orquestra, impensable. Absolutament comparable al de Fauré o al de Duruflé. Tampoc no hem d'oblidar la qualitat del Concert per a piano i orquestra , la Simfonia per a violí i orquestra o la seva música de cambra, sonata per a violoncel i piano. Hem de pensar que Antoni Torrandell va ser un compositor molt prolífic.

Què queda per fer?

Amb la publicació de les edicions crítiques s'han recuperat unes partitures que no estaven editades i ara estan en un grapat de països de tot el món: el Canadà; els Estats Units, a més de trenta biblioteques; a tot Amèrica del Sud i, naturalment, a tot Europa. Per altra banda, estic escrivint una biografia de Torrandell, que encara no té títol.

stats