ANIT VAIG SOMIAR QUE PAUL AUSTER ERA DÉU

Pujar la mirada

Un llibre d'estil pels lector d'Òrbita. Òrbita Editorial ha posat en marxa un projecte diferent, l’objectiu del qual és aconseguir publicar un llibre escrit pels mateixos lectors. El títol serà ‘Anit vaig somiar que Paul Auster era Déu’. La idea és que els lectors hi enviïn els seus texts explicant experiències personals, familiars, sempre en primera persona; fragments de la seva vida, tal vegada íntims, potser inexplicables, dramàtics... Aquest relat de Jaume Albert Sureda Pinya n’és un exemple

“Hi ha això només perquè hi ha allò; si no miram a dalt mai sabrem què hi ha a baix”.

És una frase treta de la novel·la ‘El palau de la lluna’, de Paul Auster. I crec que té tota la raó; és idònia pel que us vull contar a continuació. Qui ha llegit Auster sap que Nova York és un personatge més, a moltes de les seves novel·les. Una ciutat, sigui quina sigui, sempre ho observa tot i resta callada, nosaltres li donam vida i ella aguanta el nostre ritme, i fins i tot, els canvis a la qual l’exposam. La ciutat de la qual us vull parlar ja sabeu quina és: Palma.

Hi ha una frase que diu que la pitjor nostàlgia és allò que no hem viscut. Pot ser que sigui cert; jo no he viscut aquella Palma de la qual tantes vegades m’han parlat els meus pares, la dels anys 50 o 60. Segur que la d’avui en dia dista molt de la d’aquells anys, cosa totalment natural, clar. Tot en aquesta vida està subjecte a una evolució, tot s’ha d’adaptar als nous temps, i és així com ha de ser. Una cosa diferent és que estiguem d’acord o no amb com són aquests nous temps i els canvis que això comporta. Però això és un altre tema. És una qüestió de gustos.

A mi m’encanta passejar pels carrers de Palma; si un s’hi fixa bé, encara pot trobar petits detalls que, segons la meva opinió, són peces de museu que formen part de la identitat de la nostra ciutat. Per poder-ho comprovar, com diu Auster a l’anterior cita, hem de mirar a dalt per poder saber el que hi ha a baix. Una d’aquestes icones palmesanes, que tant m’agraden, és l’anunci Águila Dorada dibuixat a l’edifici on hi ha situat el cinema Sala Augusta.

Segurament molta gent s’haurà fixat en aquest anunci, però a mi m’encanta. La fotografia 3 és de l’any 1988, quan encara estava sencer i es podia llegir tot. Sempre que pas per davant puj la mirada i el veig, no ho puc evitar. I com aquesta icona, n’hi ha moltes més. Està clar que per poder-ne gaudir s’ha de pujar la mirada, com no pot ser d’altra manera.

Fa uns anys, quan estudiava la carrera d’art dramàtic a l’ESADIB, per anar fins a l’escola havia de partir de la plaça Espanya, feia el carrer Aragó fins a la porta de Sant Antoni, després la plaça dels Flassaders, per passar de la plaça Cuadrado fins a l’escola. I és a aquesta darrera plaça on ens aturam per poder observar la següent icona llongueta (mirau la imatge 2).

Us podeu creure que vaig tardar dos anys a fixar-me en els dibuixos que hi ha a la façana d’aquest edifici situat als voltants de la plaça Cuadrado? A més, va portar una feinada fer això, ja que està fet amb rajoletes molt petites, són uns mosaics molt bonics. Una vegada més, si no miram a dalt, ens perdem aquesta meravella. Que és d’important això de pujar la mirada. Veritat, senyor Auster? La nostra ciutat no tan sols és allò que tenim a vista de nas.

No heu tingut mai la sensació de veure un detall molt antic de Palma, i aquell moment és com viatjar en el temps? Per un instant ens trobam tan concentrats en allò que estam mirant, que ens oblidam d’on som. De vegades pens que observam i a la vegada som observats. Si hi ha instants en què la nostra ciutat ens mira, sens dubte, un d’ells és aquest. Sempre ens torna la mirada. No en tingueu cap dubte.

M’encanta el cinema. Hi va haver una època en què Palma estava plena de cinemes, i no fa tants d’anys d’això, en som testimoni. I de sobte, van anar desapareixent, un a un. Van anar caient com mosques. Per donar lloc a botigues de roba horteres, segons la meva opinió, clar.

Ara us contaré una història sobre un d’aquests cinemes que tal volta no sabíeu. Molta gent el coneixerà. Estic parlant del cinema Palacio Avenida (imatge 1). Supòs que molts el teniu ben situat, devora la plaça Espanya. Ara és una botiga de roba de dubtós gust. Doncs resulta que l’amo vivia just a dalt, el menjador de casa seva estava situat just damunt l’única sala de la qual disposava el cinema. Aquest home, per saber quanta gent venia a veure pel·lícules i tenir controlada la taquilla, va fer un forat al terra per poder mirar des del seu menjador quants clients havien estat mirant la pel·lícula en qüestió. Imaginau-vos que un client mira cap a dalt i l’enxampa. Una altra vegada ens adonam de l’important que és pujar la mirada de tant en tant.

Palma ha canviat molt i continuarà canviant. Sempre es diu que qualsevol temps passat sempre va ser millor. Si això fa tant de temps que es diu, potser sigui perquè qualsevol temps pot ser bo. Es tracta de saber com gaudir-ne. Però és veritat que, per mi, la nostra ciutat ha perdut molt de la seva identitat amb el pas del temps. Potser si pogués parlar, no tot serien bones paraules. Supòs que no tot pot estar sempre al nostre gust. Però encara conserva detalls i llocs que m’encanta observar quan hi pas per davant. I com més m’hi passej més detalls descobresc. És com quan et tornes a mirar una pel·lícula que t’ha agradat molt, i cada vegada hi trobes més detalls, i això fa que t’agradi més, i més, i més...

I no ho oblideu mai, pujau la mirada. Sempre anant en compte, clar. Hi ha coses que mereixen ser observades tantes vegades com sigui necessari. Mirant el passat, podem entendre el nostre present. Una cosa us puc assegurar: Auster sap del que parla.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF