La salut, la mala salut, del teatre ha estat sempre un tòpic que des de sempre rodola per sobre d’una cinta sense fi i de la qual es parla en un to de veu luctuós, com si al malalt li manquessin dues afaitades abans de finar definitivament. Podria parèixer que finar definitivament és una redundància, però vist que el mort ha ressuscitat no poques vegades... I el mort és viu, molt viu. Tan viu que parlar de teatre aquest cap de setmana no és tasca senzilla, i el que no és senzill, més aviat impossible, és cobrir tants esdeveniments. Dic esdeveniments perquè no és que hàgim trobat a la programació un parell mallorquí d’obretes, o teatre aficionats, o bolos d’obres ja estrenades. Per una altra banda, aquella por que el microteatre sota el nom que sigui hagués esdevingut crònic ha passat a millor vida, que no és altra cosa que conviure fraternalment i sense que sembli “aferrar-se al referit” per part de la professió, amb les produccions diguem-ne clàssiques. Aquest cap de setmana hi ha de tot i molt, des de musicals fins a teatre “pindolar”, des d’espectacles amb un sol actor fins a obres amb sis o set actors, petit format i format majúscul, teatre de fora, valencià i català, i teatre autòcton, familiar o compromès... Un cap de setmana per tancar la boca a tots els que els agrada dir allò de “no hi ha molta cosa” de teatre.
Per començar, els que estaven en cartell, com és el cas del Teatre de Barra, que en aquesta quarta edició parla de la Llei Seca, de les prohibicions, al carrer Sant Magí, i que com és habitual a les sis obres que es representen podem trobar un grapat de noms importants de l’escena local, indiscutiblement de primera línia, alguna sorpresa, però en qualsevol cas amb un nivell mitjà de qualitat més que acceptable i que, rodejat de tot el que ve després, està clar que es veu amb uns altres ulls, una manera com una altra manera de veure teatre, que ja no l’única, com pareixia que havia de ser en el moment àlgid de l’apocalipsi.
Continua en cartell La maledicció de Sam Shepard, dirigida per Lluqui Herrero, amb Margalida Grimalt, Xavi Frau, Sergi Baos, Agnès Llobet i Xim Vidal com a protagonistes, i que com ja vaig dir es tracta d’una obra d’alt risc, no tant per les dificultats o complicació del text com pel seu origen nord-americà, que la directora ha escapçat amb molta cura i sense que el conjunt perdi ritme ni continuïtat... Ha hagut de prorrogar les representacions amb tot el que vol dir aquesta circumstància.
Qui també ha hagut de prorrogar ha estat Estudi Zero amb la seva versió de 13, Rue del Percebe, reconvertida en 5, Carrer Sans, en què utilitzen tot l’edifici de manera molt adient i fluida, dirigida per Pere M. Mestre i interpretada per Pepa Ramon, Dominic Hull, Lourdes Herroz, Joan Pere Zuazaga, Jaume Sastre, Maria Rosselló, Immaculada Villalonga, Laura Dalmau i el mateix Pere Mestre. Un espectacle per a un tipus de públic molt concret i que personalment crec que li manquen un parell de bulls, però el que està clar és que la gent s’ho passà d’allò més bé, amb la qual cosa estam davant una oferta en funció de la demanda.
I si el públic és qui mana, Red Pontiac, procedent de Temporada Alta, va ser tot un èxit a Manacor. Escrita i dirigida per Pere Riera i interpretada per Cristina Cervià i Míriam Iscla, col·loca dues dones enfront de la maternitat, dues maneres de veure-la, completament anteposades i en clau de comèdia. El millor de llarg, la interpretació, perquè la resta no aconseguí despertar-me el més mínim interès, i això que pretenia tenir discurs i temes prou seriosos.
El mono, al Teatre del Mar, és el nou espectacle de Xavi Castillo, que no deixa de ser més del mateix, però amb la gràcia i la potència d’un autor, actor i director que mai no decep els seus incondicionals, que mai no són pocs.
Fins aquí el que he pogut veure abans d’escriure aquest Escandall, però encara queden Aldarulls, un musical sobre un poble on habita un lladre d’ulls, amb text de Mon Joan Tiquat i música de Víctor Ferragut, que promet i faig comptes anar a veure avui a les set a Porreres. A Lloseta, ahir preestrena de La comèdia dels errors de William Shakespeare, i que a partir de divendres que ve es podrà veure al teatre Principal, que és qui l’ha produïda. Dirigida per Pitus Fernández i com en el cas de La maledicció amb un repartiment de luxe: Luca Bonadei, Salvador Oliva. Queralt Albinyana, Rodo Gener, Jordi Cumelles, Carme Serna, Joan Gomila, Lídia Sánchez i Cristina García-Borràs. A la sala Dante, II cicle de Teatre familiar; a l’Auditòrium, un Macbeth en anglès; al Teatre Mar i Terra, divendres es va representar La meva paciència té un límit, escrita i interpretada per Joan M. Pascual i dirigida per Lluís Colom. I no vull acabar sense citar un esdeveniment, del qual tenc notícies que va ser brillant, com és la conferència concert sobre Bach i les matemàtiques, organitzada a l’església de Sant Francesc per la Societat Balear de Matemàtiques, amb els comentaris a càrrec de Pere Estelrich i la música interpretada per Arnau Reynés, enregistrat i projectat alhora perquè el públic pogués veure les mans i els peus de l’organista.
PS: Si m’he deixat algú, que em perdoni. I que està bé no morir de set, però ofegats tampoc no cal.
