Mor Oriol Maspons, el fotògraf integral

Barcelona.La qüestió era no desitjar un bon Nadal d'una manera convencional, rebel·lar-se contra la grisor de l'Espanya dels anys 50. El fotògraf Oriol Maspons, que va morir ahir a Barcelona als 84 anys, es disfressava cada any per fer la targeta que enviava a amics i clients. Ell i el seu soci durant catorze anys, el també fotògraf Julio Ubiña (1921-1988), es van immortalitzar vestits de toreros i d'atletes. Aquest mateix vessant lúdic i desinhibit es troba en les imatges que va dedicar als membres de la Gauche Divine, com l'icònic cartell del Boccacio amb Teresa Gimpera, i als hippies que van desembarcar a Eivissa als anys 70. Davant del seu objectiu també hi van passar personatges com Dalí, amb qui se'l va arribar a comparar pel seu caràcter explosiu.

A l'altre extrem, Maspons va retratar les condicions de vida de les barraques del Somorrostro. "Va reflectir el context social de la Barcelona dels barris obrers dels anys 60. No hi ha gaires fotògrafs que ho hagin fet", diu la comissària d'exposicions Cristina Zelich, que també va recordar la participació de l'autor en un número de la revista Quaderns d'Arquitectura del 1965 dedicat als suburbis i al creixement urbanístic de Barcelona.

"Va ser un fotògraf integral. Va ser un creador, molt subjectiu, amb una mirada trencadora. Va estar molt interessat pel seu entorn i va ser un testimoni del seu temps", afirma Pep Rigol, fotògraf i comissari d'exposicions. Maspons va ser un dels grans noms de la Nova Avantguarda, al costat de Xavier Miserachs, Ramon Masats, Joan Colom i Leopoldo Pomés, entre d'altres, i va beure "de la tradició dels grans fotògrafs nord-americans, que han sigut professionals tota la vida", explica David Balsells, conservador en cap de fotografia del MNAC i bon amic de Maspons. "Tant podia anar al sud d'Espanya per a la Gaceta Ilustrada -afegeix Balsells-, com viatjar a Sud-àfrica per documentar l'apartheid per a la revista Interviú , com anar a Managua per cobrir els efectes d'un terratrèmol. Per a fotògrafs com Maspons, publicar era molt important. Una fotografia no estava acabada fins que no estava publicada".

"Aleshores no es podia concebre ser un fotògraf especialitzat. S'havia de saber fer de tot. Per a l'Oriol, cada feina era un repte i s'havia de fer una bona feina, i d'una manera collonuda", recorda la fotògrafa Colita, que es va formar al costat de Maspons i de Xavier Miserachs. "L'Oriol em va ensenyar a mirar. Era un gran fotògraf i un gran professional", afegeix Colita.

Discret, obert, generós

"Se'n va l'home i queda l'obra", va dir ahir el seu fill, Àlex Maspons, que també va avançar que al setembre se celebrarà un acte per recordar el seu pare. "Era una persona discreta, oberta i generosa fins al límit", recorda Pepe Serra, el director del MNAC. Fins fa pocs mesos, Oriol Maspons encara treballava amb el MNAC per ampliar el dipòsit del seu arxiu que va fer el 2011 amb la col·laboració de la Fundació Elsa Peretti.

Tot i que Maspons va ser reconegut amb la Creu de Sant Jordi el 2006, Colita considera molt injust que no se li hagués atorgat el Premio Nacional de fotografia. "A la seva fotografia hi ha molt humor, una cosa molt poc corrent", diu Hubert de Wangen, propietari de la llibreria i galeria de fotografia Kowasa. De Wangen va organitzar el 2008 una exposició amb 70 de les imatges més emblemàtiques de Maspons. "Tenia una memòria prodigiosa. Darrere de cada fotografia hi havia una anècdota i li encantava explicar-les", recorda De Wangen.

Un viatge decisiu a París

La trajectòria d'Oriol Maspons, que a principis dels 50 treballava com a agent d'assegurances, va fer un gir quan va marxar a París el 1955, on es va quedar fins al 1957. "Va tenir un aprenentatge involuntari però molt eficient. El van enviar a París a aprendre les tècniques de les assegurances d'automòbil, per la falta d'experiència en aquest camp que hi havia a l'Estat, i va ser allà on es va acostar als grans fotògrafs", recorda Balsells. A París, Maspons va descobrir l'obra d'Henri Cartier-Bresson, Brassaï, Robert Doisneau i Guy Bourdin, i també els va entrevistar per a la revista Arte Fotográfico.

"Va descobrir una fotografia social i a la vegada romàntica. Es va impregnar d'aquesta nova mirada i la va incorporar a la seva sensibilitat", explica Pep Rigol. El xoc amb el panorama català no va trigar a produir-se a la seva tornada. A més de treballar com a fotògraf publicitari, de moda i de reportatges per a publicacions com Paris Match i Elle ,Maspons es va incorporar a l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, però el 1958 en va ser expulsat per la publicació a la revista Arte Fotográfico d'un article titulat Salonismo que eramolt crític amb el panorama fotogràfic del moment. "El salonista arriba a un estat en què se sent glòria local , admirat pels familiars i companys d'oficina", va etzibar Maspons als que mantenien l' statu quo oficial de la fotografia.