Cultura 11/08/2013

Mirant el nin que mirava la mar des de Monti-sion

Crítica del concert d'Eduardo Aute a Porreres

Carles Sànchez
2 min

Passava d'un quart l'hora prevista per a l'inici del concert , s'il·luminà una pantalla en el centre de l'escenari i aparegué Luis Eduardo Aute pintat per ell mateix i embarcat en una aventura surrealista d'animació en què l'Aute adult es topa amb l'Aute infant mirant la mar de Manila el 1945, després que els EUA devastassin la ciutat. Després d'aquest curtmetratge, que acompanya el darrer disc Niño mirando hacia el mar , aparegué Aute, ara sí, en persona, per interpretar Cera perdida enmig d'una forta ovació que es repetí quan, acabat el tema, el cantautor saludà en català l'audiència.

El músic, molt ben acompanyat per un guitarra, un teclista i una percussionista vocalista, entonà, combinats amb alguns altres d'àlbums anteriors, tots els temes nous, precedits de llargues introduccions en què denunciava els abusos del poder polític, econòmic i eclesiàstic. Així atacà l'FMI a Feo Mundo Inmundo ("Y así privatizar el derecho a respirar...") o criticà els poderosos que "fan plans d'inversió a paradisos fiscals" a Imaginación .

A Qué necesidad , el poeta "monologà" amb Déu ("Dios mío, todo lo entiendo menos el desastre de crear el lastre de la necedad..."), i abans d' Aleluya i Mojándolo todo , féu una encesa apologia del sexe ("el sexo es Dios y lo contrario de Dios es Rouco Varela") per tot seguit entendrir-se amb Quiéreme , donar gràcies per l'amor a Señales de vida i postular l'amor com a a via de coneixement a A Día de hoy .

Tot plegat, un trajecte sonor per les delicadeses, les intimitats, les flames, els dubtes, les nostàlgies, les certeses, les indignacions, els dolors i les belleses de Niño mirando hacia el mar , és a dir, d'Aute mirant la vida.

Quan feia unes dues hores i mitja que havia començat l'espectacle i els músics tocaven l'inoblidable No te desnudes todavía , Aute penjà el micròfon, animà efusivament els seus companys i demanà les mamballetes del públic, que el seguí feliç, emocionat, dret. Fou aleshores que el cel estrellat de Porreres es féu tan present que es tocava des del claustre de Monti-sion.

Entre el públic que abandonava el claustre feliç hi havia Catalina Cirer, el gran somriure de la qual aquest cop sí que representava els ciutadans assistents. Passen els anys i tot i que la veu comença a ser delicada i les melodies perden versatilitat, l'Aute de sempre perdura i divendres a Porreres ens regalà un concert Auteèntic.

stats