Manual mallorquí de misogínia

Joan Baptista Binimelis fou l’autor d’un manuscrit de misogínia trobat fa poc a l’Arxiu del Regne de Mallorca

Les dones han estat les grans damnificades de la història. La seva condició de sexe dèbil sempre els ha jugat en contra. Avui, en una societat força sensibilitzada amb la violència de gènere, la misogínia és un tabú. A casa nostra, però, tenim motius per reflexionar-hi arran d’una nova publicació de l’editorial Lleonard Muntaner: Sobre els vicis de les dones i el seu tarannà variable; Catàleg de dones especialment sàvies. Aquests dos opuscles escrits inicialment en llatí formen part d’un manuscrit del segle XVII que es creia perdut fins que fa pocs anys l’investigador Gabriel Ensenyat el va descobrir a l’Arxiu del Regne de Mallorca. Ara ja podem gaudir de la troballa amb una traducció al català feta per un equip de filòlegs clàssics dirigits per Alexandre Font i integrat per Àngela Martí, Mireia Mulet i Pep Campillo.

L’autor d’aquest manuscrit és Joan Baptista Binimelis, un dels mallorquins més genials i excepcionals que va viure a cavall entre els segles XVI i XVII. Es creu que va néixer a Manacor el 1539. Com a bon humanista, va ser una figura polifacètica: eclesiàstic, metge, historiador, escriptor, matemàtic i astrònom. D’orígens humils, estudià medicina a València i completà els seus estudis a Roma. Un cop a Mallorca, es relacionà amb les esferes del poder fins que caigué en desgràcia arran d’un procés inquisitorial. El 1604 quatre monges del convent de Santa Clara de Palma l’acusaren de tenir un comportament indecorós amb elles mentre les confessava.

Binimelis es defensà de les acusacions apel·lant a la seva faceta de metge. Atès que les monges estaven malaltes, les havia hagut de tocar per curar-les. Els seus arguments, però, no convenceren el sant Ofici, que el declarà culpable. El condemnà a pagar 25 ducados i li va prohibir a perpetuïtat confessar homes i dones i celebrar la missa durant sis mesos. Aleshores l’humanista mallorquí, tal vegada mogut per la rancúnia, escrigué De vitiis mulierum (‘Sobre els vicis de les dones’), un tractat d’intenció plenament antifeminista, on atribueix a la dona tots el tòpics misògins existents a la seva època, basant-se en una llarga llista de cites de la Bíblia i d’autors clàssics com Aristòtil, Plutarc o Ovidi. Tot i que no la menciona, la seva principal font de consulta fou una obra canònica sobre misogínia del segle XVI, del jurista francès André Tiraqueau.

Dones insaciables

Per demostrar que l’home és superior a la dona, Binimelis reprodueix les següents paraules del metge grec Galè (segle III): “La femella és més imperfecta que el mascle, en primer lloc perquè és més freda; en segon lloc perquè, tot i que els seus genitals són iguals que els dels homes, a causa de la feblesa ocasionada pel fred, no pogueren sortir”. A continuació, es detalla cadascun dels vicis de les dones. Un d’aquests és el seu desig de bellesa, relacionat amb el desig sexual. Respecte d’aquesta qüestió, el filòsof grec Aristòtil assenyalà al segle IV aC que les dones són “insaciables”, mentre que Estobeu, en el seu Sermó 66, assegura: “Qui es casa amb una dona lletja no té mai més una vida alegre i no vol que ningú vagi a casa seva. Si es casa amb una bella, aquesta no és més del seu marit que dels veïns”.

Segons un antic proverbi germànic, “les dones desitgen sobretot quatre coses: ser estimades per bells joves, tenir molts fills, engalanar-se amb vestits preciosos i manar a casa”. Sobre les dones balears, l’historiador grec Diodor Sícul (segle I aC) relata un antic costum del tot sorprenent: “Els balears, al banquet de noces que fan amb els parents i amics, es colguen amb la núvia un després de l’altre per ordre segons la seva edat, i en darrer lloc s’entrega l’esposa al marit”.

Dones dolentes

És llarguíssima la llista de testimonis literaris que insisteixen que totes les dones són dolentes. Homer, en el llibre 11 de l’ Odissea, fa que Agamèmnon pronunciï aquestes paraules: “Res no és tan insuportable com una dona, res pitjor”. A Medea, Eurípides adverteix: “Les dones som les més incapaces de donar bons consells, però les creadores més sàvies de tot tipus de mals”. A l’ Aululària, Plaute empeny Eunòmia a parlar així de les dones: “Cap no en trobaràs que sigui bona, una és pitjor que l’altra”. Susarió de Mègara, el creador de la comèdia antiga, diu: “Les dones són un mal. Però, tanmateix, ciutadans, no es pot viure sense mal, perquè és tan dolent casar-se com no fer-ho”. I Eurípides, a l’ Hipòlit, assegura: “Odii les dones, però sobretot a tu, que quan actues amb malícia parles amb dolcesa”.

Un tal Valeri recalca que “una dona bona és més mala de trobar que el Fènix; la munió de dones dolentes és tan abundosa que no hi ha ningú privat de la seva malícia”. La tossuderia femenina és exemplificada amb una frase del comediògraf llatí Terenci a l’ Eunuc : “Conec el natural de les dones; quan tu vols, no volen, i quan tu no vols, se’n moren de ganes”. I a Eurípides trobam la següent exclamació: “Ah, als homes els costa trobar idees, però a les dones sempre se’ns acudirà un engany”.

En aquest repàs literari, la dona tampoc no s’escapa de ser acusada d’avara, iracunda i envejosa. Sèneca, a De clementia, diu: “És cosa de dones esclatar d’ira”. Pel poeta grec Menandre, “la dona és per als marits una tempesta a casa”. Ovidi, a l’ Ars amatoria, té clar que “sempre hi ha bregues i retrets recíprocs al llit on jeu una esposa; s’hi dorm molt poc”. Eurípides, a Andròmaca, afirma: “L’ànima femenina és envejosa i sempre especialment cruel amb els marits”. La dona també és vista com una xerraire compulsiva. Així ho reflecteix un proverbi germànic: “Tres dones fan un mercat”.

Tot plegat porta Binimelis a fer la següent conclusió: “Les dones pel seu tarannà natural són tan malignes i donades als vicis que totes poden parèixer formades i pastades amb ells i, a més, sembla que totes les ignomínies conflueixen en la seva ànima com en un femer fangós, feculent i repugnant, ja que, ho diré, la dona pot ser considerada una mena d’avenc i abisme profund de tots els vicis i vileses”. Amb tot, a la part final del primer opuscle l’humanista mallorquí aconsella als homes fer cas dels consells de les seves esposes. Per a l’ocasió, aporta una sèrie de precedents en què els marits aprofitaren la prudència i el seny de les seves dones en importants afers. En són un exemple els casos August i Lívia, o Abraham i Sara.

Dones sàvies

Després de totes aquestes consideracions, Binimelis va escriure un segon opuscle, Mulierum non vulgariter doctarum nomenclatura (‘Catàleg de dones especialment sàvies’). Es tracta d’un repàs de dones il·lustres que han excel·lit per la seva saviesa o com a escriptores. N’hi ha algunes de fictícies com Circe, Medea, Cassandra o les deesses Diana i Cíbele, i d’altres d’històriques com Safo de Lesbos, Aspàsia o Margarita de Valois, coneguda com la reina Margot. El llistat, però, amaga una doble intenció. I és que, per l’autor, les dones sàvies són dignes de destacar precisament perquè són excepcions que mai no es generalitzen. A més, a parer seu, la saviesa no exclou la maldat, de manera que fa més perversa la dona.

Pep Campillo, un dels traductors del manuscrit, recorda que “la literatura misògina és inseparable de la història de la humanitat”. “Aquest llibre -adverteix- s’ha de llegir amb una certa ironia i amb la perspectiva que atorga el pas del temps. Amb tot, avui dia, 400 anys després, alguns dels seus tòpics no sempre es poden considerar superats del tot”. La presentació d’aquesta controvertida obra tindrà lloc dijous, 12 de febrer, a les 19.30h a Palma, a la seu de l’Institut d’Estudis Baleàrics.

EDICIÓ PAPER 16/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF