Mallorca a la romana

L’historiador Pau Marimon Ribas fa una exhaustiva radiografia sobre el passat romà illenc en el llibre ‘Mallorca: de Roma a l’Islam (123 aC-903 dC)’

“Per molt que la Coca-Cola no t’agradi, al final acaba penetrant per tot el món. La romanització, doncs, com la globalització, va ser un fenomen imparable”. Amb aquesta analogia s’expressa l’historiador Pau Marimon Ribas (Palma, 1978) per analitzar el fil conductor del seu llibre Mallorca: de Roma a l’Islam (123 aC-903 dC), editat per Lleonard Muntaner. Es tracta d’un manual que pot ser de gran utilitat per als estudiants universitaris d’Història, que sovint es perden en maremàgnums d’àrides bibliografies. “Les Balears -diu Marimon- eren un punt estratègic molt important per controlar el comerç de la Mediterrània. Segons les fonts, el pretext oficial per conquerir-les era la pirateria. Això, però, és com la guerra de l’Iraq. Per tal de tenir el seu petroli, els EUA s’inventaren l’excusa de les armes de destrucció massiva”.

Les illes que varen quedar al marge d’aquesta escomesa varen ser les Pitiüses, que, estant sota l’òrbita de Cartago des del segle VIII aC, van poder mantenir l’autonomia gràcies a un privilegiat pacte federal. Les talaiòtiques Mallorca i Menorca, però, eren habitades pels foners ( funditores ). Batejades pels grecs com les Gimnèsies, els romans les conegueren com les Balears a partir d’un topònim suposadament semític que vol dir “terra de foners” -també, però, podria significar “els llançadors” d’acord amb una altra etimologia grega.

Intrèpids guerrers

Segons l’historiador Florus, el 123 aC les tropes de Quint Cecili Metel varen patir en pròpia carn la fama d’intrèpids guerrers dels nostres il·lustres avantpassats. En ser rebuts a pedrades, els romans varen cobrir les seves naus amb pells que, per a l’ocasió, els serviren d’escut. Segurament -diu Marimon- els autors clàssics varen exagerar una mica aquesta rebuda. Del que no hi ha dubte, però, és de l’èxit que va tenir Metel en la conquesta. No debades, a la seva tornada a Roma va gaudir del títol de triumphus, que només es concedia a aquells generals que en les seves campanyes havien aconseguit matar cinc mil homes. En tot cas, Marimon assegura que no es tracta tampoc d’una xifra extraordinària, tenint en compte que en aquell temps la població de Mallorca i Menorca rondava uns 30.000 habitants.

Per motius que encara es desconeixen, a Mallorca els romans també varen atorgar un estatut de federació a la ciutat indígena de Bocchoris, situada a prop del port de Pollença. La resta de la població es va organitzar al voltant de dues colònies creades ex novo als dos extrems de l’illa: Palma i Pollentia (a Alcúdia). Al sud hi havia dos nuclis indígenes més, Guium i Tucis, que avui són tot un misteri -es creu que la primera estaria ubicada per la zona de ses Salines, mentre que l’altra s’emplaçaria entre Petra i Manacor. Marimon recorda, però, que van ser les més perjudicades de totes ja que, en haver oposat resistència, varen ser castigades a pagar més imposts.

A Menorca, per raons comercials, els romans també varen voler tenir una ciutat a cada extrem de l’illa, Iamno (Ciutadella) i Mago (Maó), construïdes suposadament sobre antics assentaments púnics. Segons Tit Livi, precisament Mago agafaria el nom del germà del líder cartaginès Anníbal, que durant la segona guerra púnica (219-201 aC) va passar per l’illa a reclutar devers 2.000 foners. Una altra ciutat romana seria Sanisera, al cap de Cavalleria. Tant Mallorca com Menorca foren repoblades per colons arribats de la península Ibèrica, que, tanmateix, aleshores tenia pocs nuclis genuïnament romans.

Terra de corruptes

Durant l’antiguitat, les Balears es convertiren en un lloc ideal per a persones corruptes. Alguns testimonis que recull el llibre són Votienus Montanus, orador de Narbona sentenciat per injúries contra l’emperador Tiberi, o l’advocat Suillius Rufus, condemnat en temps de Neró per haver acceptat doblers en un judici. A pesar de sentir-se aïllats, per les fonts recollides se sap que, a casa nostra, aquests desterrats varen gaudir d’una c opiosa et molli vita, és a dir, d’una vida d’abundància i plena de comoditats. “Aquí sempre ens ha vingut el pitjor; queda clar, doncs, que l’actual corrupció ens ve de sang”, ironitza Marimon.

Passat bizantí

Aquest historiador palmesà d’ascendència eivissenca també ha volgut posar en valor el nostre passat bizantí i desmitificar la llegenda negra de les invasions bàrbares que varen acabar amb l’imperi romà d’Occident. “El fet -diu- que els vàndals tinguin mala premsa ve de Sant Agustí d’Hipona (segle IV-V dC), que no oblidà la seva condició d’arrians, contraris al catolicisme”. En aquest sentit, Marimon insisteix que l’arribada dels vàndals a les Illes no va suposar cap ruptura amb el món romà.

A Marimon li ha faltat temps per tractar en el seu llibre una altra època apassionant de la nostra història, la musulmana, que aprofita per reivindicar: “El 1229 Jaume I ens va conquistar. Nosaltres som catalans, però aquí abans hi havia altra gent que també es considerava mallorquina. La petja islàmica és ben present en l’arquitectura hidràulica i en la nostra toponímia. Culturalment els musulmans estaven molt avançats. Si les obres d’autors grecs i llatins ens han perdurat és precisament gràcies a ells. El que passa és que l’islamisme d’avui fa molt de mal a la imatge que puguem tenir del seu món”.

Marimon és conscient que una visió esbiaixada de la nostra història pot dur a males interpretacions: “Anterior a l’arribada dels catalans tenim documents en àrab, però des del segle VII al IX dC els únics documents trobats a Mallorca són escrits en grec a causa de l’administració bizantina. Això crida l’atenció a molts gonellistes. Durant més de mil anys (des del 123 aC al 1229 dC), la història de les Balears i les Pitiüses s’ha escrit mirant cap a Orient (púnics, romans, bizantins, vàndals i musulmans). Tan sols fa 800 anys que estam lligats a la península Ibèrica”. Mallorca: de Roma a l’Islam és, per tant, el millor antídot contra qualsevol localisme, tant balear com hispànic.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF