Lleida-Barbastre: Vint anys de disputa per l’art sacre

Dues dècades després de la segregació de la diòcesi catalana, l’Aragó pressiona per l’art de la Franja, que es manté a Lleida

S’ha reobert la caixa dels trons. El litigi de l’art sacre de la Franja semblava adormit però encara està pendent de solució. Des de fa vint anys. El 15 de juny del 1995 la Congregació dels Bisbes vaticana decretava la segregació de 111 parròquies del bisbat de Lleida administrativament aragoneses, moltes de la Franja de Ponent. Tres anys més tard es completava l’operació amb 27 més. Totes passaven al transformat bisbat de Barbastre-Montsó. Començava una nova etapa i un conflicte.

L’efemèride arriba amb un nou episodi judicial: el jutjat número 1 d’Osca ha fixat el 25 de setembre com a data límit perquè el Govern traslladi el centenar de peces del monestir de Sixena adquirides entre el 1983 i el 1994. L’executiu recorda que les ha salvaguardat i busca mantenir-ne la titularitat. Aquest cas també afecta el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). El litigi, però, se centra, sobretot, en part de la col·lecció del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal. En concret, en 113 obres.

“El cas està aturat i encara pot seguir així anys i anys”. Ramon Prat és el vicari general -el número dos del bisbat de Lleida- des fa sis anys, amb l’arribada del bisbe Joan Piris. El lleidatà recorda els seus primers vuit anys de sacerdoci, a Fraga, i remarca que “encara avui [la gent de la zona] va a la Universitat de Lleida, a l’hospital de Lleida, al comerç... a tot!” “És la seua ciutat de referència, no van a Montsó o a Barbastre”, afegeix.

Prat aposta per “compartir la propietat” de les obres: “Vaig fer una proposta de resolució no política ni cultural, sinó evangèlica, que és per on ens hem de moure des de l’Església”. En què consisteix? “Es tracta de compartir la propietat basant-se en dos principis: preservar el Museu de Lleida i reconèixer el dret de poder gaudir de les obres a les parròquies d’on provenen”. “Si algun dia se soluciona, crec que serà així”, afegeix. També ho va plantejar la consellera de l’època, Caterina Mieras.

A l’Aragó no convenç. “Només hi ha una solució”, segons Pedro Escartín Celaya, vicari general de Barbastre des del 1989 i exadministrador apostòlic. I passa perquè “el bisbe de Lleida entregui els béns, com li ha ordenat la Santa Seu, i que la Generalitat de Catalunya deixi de posar obstacles perquè es compleixi el que és de justícia”. Escartín Celaya fa memòria: “No es pot oblidar que va ser el bisbat de Lleida el que va recórrer a la Santa Seu per evitar l’entrega del que ja ordenava el decret de modificació de límits, i el màxim tribunal de la Santa Seu no li va donar la raó i li va manar que ho entregués”.

El cas és que els tribunals sempre han evitat entrar a valorar la propietat de les obres. Des de Lleida i Catalunya s’han aportat desenes i desenes de quilos de documents, entre els quals els escrits del bisbe Josep Meseguer que demostren com va anar donant forma a aquell Museu Diocesà que va crear el 1893: comprant, bescanviant o rebent donacions, quan el patrimoni no es valorava. “Ara l’art està ben conservat, adquirit legalment, ben documentat, catalogat... Tot està correcte”, recalca Josep Borrell, director dels serveis territorials del departament de Cultura a Lleida. Borrell opina que “ja no és important el valor de les peces sinó que, en el fons, es vol trencar amb Catalunya”. De fet, la segregació vindria dels sectors més conservadors i espanyolistes de l’Església. L’Opus Dei té el santuari de Torreciudad a Osca i Josemaría Escrivá de Balaguer era de la zona. Tot i que en el seu moment es va esgrimir que la divisió era una adequació de les fronteres eclesiàstiques amb les administratives, no s’ha fet en altres bisbats propers, com el de Tortosa.

Pel que fa a les obres, què passarà en el futur? És incert: dependrà del nou bisbe de Barbastre-Montsó, del relleu del bisbe Piris, que es jubila, del nou govern de l’Aragó... i del 27-S.

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF