Misc 31/08/2013

L'altre cinema nord-americà brilla a Venècia

Nicolas Cage anima una Mostra que es rendeix a l'alemany Philip Gröning

Manu Yáñez
4 min
UN BON DIA PER ALS HETERODOXOS    01. Nicolas Cage en la presentació veneciana de Joe, la nova pel·lícula de  David Gordon Green. 02. L'alemany Philip Gröning, responsable de la magnífica Die Frau des Polizisten, amb les actrius Pia i Chiara Keelman.

VenèciaSi ens atenim al sistemàtic desembarcament de grans produccions de Hollywood a les cartelleres de tot el món, seria fàcil imaginar el cinema nord-americà com un tot monolític. Tanmateix, com va quedar demostrat ahir a la Mostra, el cinema nord-americà és tan divers com el de qualsevol altra cinematografia, una realitat que es van encarregar de confirmar dos directors -David Gordon Green i Paul Schrader- i dos actors -Nicolas Cage i Lindsay Lohan- amb trajectòries heterodoxes. Cage va arribar al Lido de Venècia per presentar Joe , de Gordon Green, tres anys després d'haver portat a la Mostra la magnífica versió d' El tinent corrupte de Werner Herzog.

Consagrat com l'estrella més prolífica -per alguns, la menys selectiva- de Hollywood, i convertit en objecte de culte irònic pels seus fans a internet, Cage va transformar la roda de premsa del film en una personal declaració d'amor al seu director. "El que em va interessar de Joe va ser l'oportunitat de treballar amb el David [Gordon Green]: Undertow i All the real girls em semblen grans pel·lícules", va confessar l'actor.

Un any sense rodar

Cage també va explicar que havia passat tot un any allunyat dels rodatges abans de decidir-se a fer Joe , un film que li va permetre "aprofundir en la psicologia d'un personatge complex, construir-lo des de dins". El Joe del títol, a qui dóna vida Cage, és un exconvicte que intenta escapar dels fantasmes del passat i d'un temperament explosiu, i que troba en la companyia d'un noi amb una complexa situació familiar (un magnífic Tye Sheridan) el camí cap a la redempció.

Basada en una novel·la del nord-americà Larry Brown, Joe transporta l'espectador fins a una Nord-amèrica profunda submergida en l'estancament moral: una terra on agonitzen els vestigis d'una societat sense llei. Gordon Green, el versàtil director de drames independents com Snow angels (2007) i de comèdies més comercials com Superfumats (2008), aborda el relat atorgant la mateixa importància als grans girs dramàtics i als moments aparentment menys rellevants de la història, convertits pel director en hipnòtics interludis lírics.

El resultat de la feina de Gordon Green és una pel·lícula irregular que funciona gràcies al talent dels seus actors i al substrat mitològic dels escenaris i els personatges, que semblen sorgits d'una novel·la de Cormac McCarthy, a qui avui retrà homenatge James Franco amb la seva adaptació de Fill de Déu .

Lindsay Lohan i el cinema futur

Paul Schrader, el llegendari guionista de Taxi driver (1976) i director d' American gigolo (1980), va presentar fora de competició The Canyons , la seva particular incursió en el cinema low cost . "El repte consistia a veure si era possible fer una pel·lícula sense diners. Vam decidir fer el càsting a través d'una pàgina web, no vam pagar pel maquillatge ni per les localitzacions, i hem promocionat i distribuït la pel·lícula per internet", va explicar Schrader.

Amb un guió del novel·lista Bret Easton Ellis, The Canyons s'erigeix en un film noir ambientat al Hollywood contemporani, on un home adinerat i manipulador -interpretat per l'actor porno James Deen- es veu atrapat en un truculent triangle amorós que completen un jove actor que intenta fugir del fracàs i la noia , una Lindsay Lohan -absent a última hora de la presentació de la pel·lícula a Venècia- que escenifica en la ficció la seva condició de nina trencada, expulsada del paradís hollywoodià i condemnada al purgatori del postcinema.

De fet, el més interessant d'aquest film fascinant i fallit és la seva evocació de la mort del cinema. Schrader interromp en diverses ocasions l'acció de la pel·lícula per mostrar fotografies de vells cinemes de Los Angeles abandonats: unes sales on ja mai es projectarà The Canyons , un film digital que momifica els seus pèssims actors en un sinistre buit existencial.

Sorpresa alemanya

A més dels films nord-americans, ahir es va projectar la millor pel·lícula que s'ha vist fins ara a la secció oficial del festival venecià, Die Frau des Polizisten [La dona del policia]. Dirigit pel cineasta alemany Philip Gröning -responsable del documental El gran silenci (2005), sobre la vida en un monestir de l'orde de la cartoixa-, el film ens submergeix en la quotidianitat d'un jove matrimoni i la seva filla, que veuen com l'harmonia familiar comença a trontollar per l'aparició de la violència.

Estructurada en 60 capítols que sumen 175 minuts de contundent metratge, Die Frau des Polizisten és un enlluernador prodigi formal. L'acció de la pel·lícula transcorre gairebé tota a l'interior de la llar familiar, però l'escenari mai deixa de resultar misteriós. Aquest estranyament perpetu ve donat pel sorprenent treball de muntatge de Gröning, que va entretallant les seqüències en plans molt breus que, tanmateix, no trenquen la fluïdesa de l'acció. És com descobrir una nova perspectiva de la nostra realitat íntima. Una realitat plena de bellesa i també de crueltat.

Die Frau des Polizisten remet al cinema gèlid de l'austríac Michael Haneke, però Philip Gröning va més enllà, despullant l'acció del context social, renunciant a buscar perquès a l'horror -que és inexplicable- i abraçant un cinema transcendental que troba en la vida un fulgor miraculós.

stats